I aquesta és potser, simplificant molt ,la millor raó que ens pot donar una persona que ha decidit suïcidar-se. Una altra cosa és que les persones que la sobreviuen, donin per bona la justificació. Tant si hi ha explicacions de per mig ( una carta aclaridora d’aquelles que quan passa una cosa així, tothom comença a buscar per tots els racons de la casa), com quan no existeix comiat aclaridor de per mig (amb el plus d’angoixa que això origina), el cert és el trasbals que provoca un suïcidi en totes aquelles persones properes al o la suïcida que no han pogut o sabut captar la proximitat del desenllaç vital, origina un sotrac de dimensions imprevisibles. I en gran mesura, aquesta proposta al voltant del suïcidi creada per Les Impuxibles, gira al voltant de tan aclaparadora evidència.
Que les germanes Peya li hagin posat el títol de “Harakiri” al seu muntatge resulta en aquest sentit una mica confós ,tenint en compte que tan peculiar i peculiarment nipona forma d’acabar amb la pròpia vida, ha obeït gairebé sempre a codis d’honor ancestrals més vinculats al deure i a l’impossibilitat de seguir vivint quan es té la sensació d’haver-li fallat a qui li deus el major dels tributs ( la nació o l’emperador, posem per cas), que a aquella altra mena d’angoixa existencial que, de vegades, ve també acompanyada d’assetjament social . I aquí entraríem en una de les raons que el suïcidi , sigui la més important causa de mort durant l’adolescència. D’això, del suïcidi que tants cadàvers causa entre els més joves de la casa, en parlen també Les Impuxibles en el dossier de presentació d’un espectacle que, alhora, ens recordaque llevar-se la vida resulta un risc letalment temptador per a moltes persones ( especialment, dones) que sobrepassin la seixantena. Això també ho posa evidència un espectacle que, enlloc de recórrer un ampli ventall de possibilitats propiciatòries del suïcidi, es centra precisament en una dona suïcida major de seixanta anys, i en el diàleg (el possible i l’impossible) que manté amb aquest fill seu que porta molts anys supeditant la seva existència a l’intent d’evitar aquesta possibilitat, però que (cm passa tan sovint en els suïcidis que no busquen pas un intent de rescat). No ha sabut veure la proximitat del que estava al caure. .
I aquest espectacle, mostra una evident continuïtat amb aquells altres que la companyia ha presentat al llarg dels darrers anys, i que s’han centrat en el transit sexual ( “Limbo”), la violència de gènere (“Aüc”) i les obsessions íntimes que es transformen en trastorn que condiciona tota la conducta (“Suite TOC nr. 6”). Però - i malgrat els encerts de la part textual centrada en el vincle entre aquest fill i aquesta mare , escrita per Maria Velasco, i excel·lentment interpretada per Montse Esteve i Pau Vinyals-, aquest cop el bon engranatge de les propostes anteriors, deixa pas a una mecànica massa pendent de seguir la mateixa fórmula que va funcionar llavors. Les emocions contingudes al text, no resolen la manca d’emoció que desprenen els fragments coreogràfics, les vertiginoses ascensions acrobàtiques que aporten un factor circense a la proposta, o els pautats solos musicals de Clara Peya I el conjunt acaba resultant així tan moduladament acurat, com excessivament formulari.
