Quan se sent pronunciar la paraula “harakiri” és inevitable que et vinguin a la imaginació els cinematogràfics rituals dels samurais, catana en mà, posant un punt i final a la seva vida per morir dignament o purgar la vergonya d'algun acte reprovable. Allò que, per aquests verals, en termes més quotidians i propis del segle XXI —lamentablement quotidians— es diria simplement “suïcidi” agafa amb l'expressió “harakiri” un significat gairebé honorable.
És el que fan les germanes Ariadna i Clara Peya amb aquesta al·legoria sobre el suïcidi d'una mare i el dolor que deixa en el seu fill. Ella és interpretada per l'actriu Montse Esteve —un doll d'emoció— i ell, per Pau Vinyals —un lament poètic que burxa en el fons de l'ànima.
Com és habitual en les seves propostes, i ja en són unes quantes, com «Limbo», «Aüc» o «Suite TOC núm. 6», totes aprofundint en qüestions sensibles i actuals com el trànsit de gènere, la violència sexual o la salut mental, les germanes Peya barregen diferents disciplines artístiques: la coreografia, la música, el moviment, la dansa i, potser aquí d'una manera més rellevant, la paraula, amb el text punyent de María Velasco, i el circ, amb les enfilades poètiques a l'omnipresent perxa xinesa de l'acròbata Sílvia Capell.
Amb una força expressiva que li és característica, l'actriu Montse Esteve es posa en el paper de la mare que parla a vegades des de la veu de la mort i a vegades des de la sensació de la veu de la vida. La rèplica a la justificació del suïcidi —la primera causa de mort no natural, segons les estadístiques— la fa el dolor del fill que ha perdut la mare, incomprensiblement abocat al també sentiment de culpabilitat que deixa com un llast el suïcidi en l'entorn més pròxim i estimat.
La companyia de les germanes Peya, que es fan dir Les Impuxibles, s'envolta en aquest espectacle, «Harakiri», d'actors, actrius, ballarins i ballarines. Allò que podria semblar una peça de petit format i potser pròpia per a una sala petita, pren un relleu imponent amb vuit intèrprets en un espai gran, ja sigui el primer de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya on es va estrenar la temporada anterior o en el Teatre Condal on s'ha reposat ara.
I això passa perquè «Harakiri» té una força escènica sobretot corporal, però també pel so, la música i composició de Clara Peya o per l'estètica quan els personatges fan voleiar les peces de roba que han trobat amuntegada com una muntanya i que pertany a la mare que s'ha suïcidat; o quan es puja una torre humana amb els personatges; o quan la compositora Clara Peya no es limita a ser la pianista energètica a què habituats els seus seguidors sinó que s'enfila al capdamunt del pal per cantar, una estètica, la de la perxa xinesa, que es rebla amb una de les acrobàcies de Sílvia Capell quan s'hi enfila amb un vestit de cua llarga que enllaça amb el replegament que en fan plegats mare i fill.
Si “hara”, en japonès, vol dir “ventre”, aquí l'esqueixada de la catana dels antics samurais —“harakiri”— és com un cop de puny emocional al mateix ventre dels espectadors, una ferida oberta al ventre de la societat del segle XXI a la qual, mentre se li fa incomprensible l'elevada taxa de suïcidis, no només la dels adolescents sinó també la dels adults, continua ignorant les causes que minen lentament els petits flascons d'esperança que aguanten la vida penjats d'un fil. (...)
