A partir del concepte de precarietat com a forma de govern, Harinera reflexiona sobre la responsabilitat col·lectiva i individual davant de situacions de canvi. L'obra es posiciona en un espai urbà buit, metàfora del mercat immobiliari lucratiu que condiciona el futur del territori i dels seus habitants. A través de dispositius escènics i amb l'ajuda de tecnologies digitals i analògiques, estableix un diàleg amb els ciutadans / espectadors als quals se'ls permet decidir la direcció que ha de prendre el desenllaç de l'espectacle. Muntatge nascut a partir del projecte final d'Andrea Paz al Màster de Creació en Arts de Carrer organitzat per FiraTàrrega 2015.
Núria Cañamares va fer visita a un assaig obert. Trobes el seu comentari clicant aquí
S’han depassat els esquemes del teatre burgés on el públic (sempre respectable!) s’asseia a una còmoda butaca i contemplava una funció més o menys reivindicativa, política o social... Ara, si més no per a Harinera, al públic se li encomana una feina que ha de complir per a que l’espectacle funcioni. No és aquest l’espai per a reflexionar sobre aquesta deriva teatral i remetre’ns als seus orígens. Hi ha un precedent immediat, Augusto Boal amb el “teatro del oprimido” i la seva teoria del teatre com a eina de construcció social. Els de l’Harinera veuen d’aquests fonts i per començar ja van repartint cascos (d’aquells d’obra) convertint-nos així en els constructors de l’espectacle. Cal dir que no tothom ha de fer la mateixa feina. Posats a fer (Metidos ya en harina!, en castellà), ens trobem els uns defensant un projecte arquitectònic faraònic que ha de transformar tot un barri, uns altres es fan ressò de les avantatges del projecte amb els mitjans de comunicació posats al seu abast, altres representen les institucions, un grup notable de “indiferents” a priori i els lluitadors reivindicatius per a fer del barri “el seu barri”. El joc teatral està servit i només cal que ens hi lliurem amb entusiasme, d’aquest dependrà el resultat final de la proposta. Cal dir que el joc funciona encara que la participació del públic/actuant sigui molt minsa, doncs s’han repartit i establert a priori alguns papers i aquests són defensats amb gràcia i fins al final pels membres de la companyia. El tema de la remodelació urbanística d’un espai urbà, poc o molt interessa tothom: les megalomanies d’alguns ajuntaments o urbanistes, l’ús de l’espai urbà, la precarietat laboral... Tots ens podem sentir interpel·lats per una proposta d’aquest tipus. Assistir a un “espectacle” així pot ajudar a desenvolupar l’esperit crític i a obrir horitzons entre els assistents. Tot i que seria ingenu pensar que aquells que assistim a aquestes propostes no estem més que advertits d’allò del territori a explorar. Pels que no han tingut ocasió d’experimentar-ho, Harinera és una bona manera d’entrar en aquest tipus de teatre.
