Hedda Gabler. Àlex Rigola

informació obra



Direcció:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Nausicaa Bonnín, Pol López, Miranda Gas, Marc Rodríguez, Joan Solé
Escenografia:
Max Glaenzel
So:
Igor Pinto
Sinopsi:

El director Àlex Rigola trasllada la modernitat de Henrik Ibsen al nostre present per explorar les contradiccions d’aquest gran personatge femení que és Hedda Gabler.

Adaptació lliure del clàssic contemporani, considerat un dels primers textos de la dramatúrgia moderna i llargament representat als escenaris del Lliure. Desubicació, desitjos, amors i desamors, conflictes ètics i destrucció són les temàtiques principals que naveguen per la peça.

Com va escriure Ibsen mateix: “Busco representar ésser humans, emocions i destins humans sobre la base de les condicions i els principis socials del present.” Sota aquesta premissa, el director proposa una posada en escena totalment despullada que deixa tot el pes de la funció en les actrius i els actors, en les pròpies tensions dramàtiques de la peça i en aquesta confidencialitat que es troba en la proximitat amb l’espectador, que conviurà amb els artistes dins les parets d’una caixa de fusta.

Crítica: Hedda Gabler. Àlex Rigola

30/12/2022

A cal fuster hi ha novetat...

per Andreu Sotorra

A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió.

Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats.

El mètode Rigola consisteix en partir del que es coneix de l'obra escollida i dels personatges i crear una versió lliure que faci la impressió que sorgeix espontàniament de cadascun dels intèrprets. Dic que faci la impressió perquè la naturalitat, la quotidianitat, la proximitat amb els espectadors, l'aparent treball de taula o d'assaig, no té res d'improvisació i es dedueix que en cada gest, en cada silenci, en cada mirada, en cada expressió, hi ha hagut un treball previ fins a aconseguir l'efecte volgut sense que això no impedeixi que, en una o altra funció, algun dels intèrprets tingui un impacte emocional que ha d'incorporar sense que ho pugui evitar.

En aquest muntatge, l'actriu Nausicaa Bonnín es Hedda Gabler però també és o només és Nausicaa. I així respectivament amb cadascun dels altres personatges que no són anomenats amb els patronímics de Henrik Ibsen sinó pels seus noms de fonts: Miranda, Pol, Joan, Marc...

Això, esclar, crea una relació íntima entre cadascun d'ells i el seu personatge fins al punt que els espectadors tenen l'opció d'oblidar-se a poc a poc que una és Hedda, l'altre és Eljert, l'altre és Jorgen, l'altra és Thea i l'altre és Brack. En aquesta versió, es prescindeix de la criada i de la tia de Jorgen. De la primera, perquè el mateix director creu que no lligaria amb la pàtina d'actualitat que es vol donar a l'obra, i de l'altra, la tia, perquè amb una caricatura de còmic d'animació penjada a la paret —per cert, amb una semblança clavada a Olívia, la núvia de Popeye— ja fa el cas com aquell qui té una fotografia familiar emmarcada al rebedor de casa.

Hi ha el típic revòlver, només un —no dos, com a l'original—, però suficient —malgrat que és de fogueig— per crear la tensió que es crea quan algú apunta amb una arma i amb el dit a punt de prémer el gallet, i avui encara més quan es recorda el recent accident mortal que va tenir en un rodatge l'actor Alec Baldvin amb la seva directora de fotografia.

Hi ha també una representació reinventada en un pòster en blanc i negre del déu romà «Bacus bevent», de Guido Reni, amb la gerra de vi, símbol de la temptació per als que tenen la feblesa de la beguda i aquí una mena d'al·legoria precursora de la bota de pell que en molts versions d'«Els Pastorets» encara traginen en Lluquet i Rovelló, ni que promocionar la beguda, en els temps que corren, estigui mal vist, tret del xampany, esclar, que amb els “royalties” no s'hi juga.

El personatge de Hedda Gabler d'Àlex Rigola és una dona que no se sent lligada a l'error que creu que ha comès amb el casament per mantenir el seu estatus econòmic sinó que fa ús de la seva llibertat. La parella arriba d'un viatge d'almenys sis mesos en un pis que encara està hipotecat, paraula que sona com una declaració de guerra en aquests moments. Hedda continua sent, això sí, el personatge trencador —en deien modern a finals del segle XIX— que va llegar el noruec Henrik Ibsen al teatre universal d'una dona que instiga el suïcidi dels altres i que acaba amb el seu, després que hagi passat per l'avorriment, l'angoixa, el tedi —sobretot “el tedi”, remarca Hedda— i el desig de trencar la infelicitat que la corseca i poder penjar a la paret un cartell que digui “felicitat”.

 L'actualització d'Àlex Rigola de la seva Hedda Gabler sembla que faci també una picada d'ullet a alguna de les altres set versions que s'han vist al llarg dels anys al mateix Teatre Lliure, des de la més antiga del 1978, dirigida per Pere Planella, amb escenografia de Fabià Puigserver i amb històrics de la casa com Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Anna Lizaran, Fermí Reixach i Carlota Soldevila, a les més recents del segle XXI com la d'Eric Lacascade i Isabelle Huppert de l'Odéon - Théâtre de l'Europe, del 2005, o la de Thomas Ostermeier, del 2007, la de Daniel Veronese, del 2010, la del 2012 de David Selvas i Laia Marull, fins a les més lliures de Víctor Sánchez, del 2012, i la d'Aleix Aguilà i Pau Miró, amb la Companyia La Solitària, del 2017, on ja hi havia també, com ara, l'actor Pol López.

Deia que l'actual d'Àlex Rigola sembla que faci alguna picada d'ullet a les anteriors perquè hi apareix un portàtil, un MacBook d'última generació, com en alguna de les anteriors versions, per superar el desfassament entre el manuscrit de paper original i les actuals possibilitats digitals, un recurs que ocasiona prou maldecaps als adaptadors de les noves versions i que Henrik Ibsen, el 1890, no podia preveure.

I més que picada d'ullet, ¿no serà que «Hedda Gabler» porta malastrugança...? I, si no, ¿com s'explica la casualitat que l'actor Joan Solé —el marit de Hedda Gabler— hagi d'actuar aquests dies amb una senyora bota ortopèdica per una lesió patida en un dels assajos de la mateixa manera que l'actor Francesc Orella va haver de ser substituït de pressa i corrents per David Selvas, el director, el 2012, també per un accident similar? Com deia aquell, l'atzar és capritxós.

Sigui com sigui, la troupe encaixa —mai més ben dit això de caixa— amb bones sensacions la interpretació que fa de la seva «Hedda Gabler». En uns setanta minuts, tots ells reviuen el més essencial de la trama de l'obra. Espectadors i intèrprets comparteixen la grada de fusta i l'escenari com si fossin un únic cos. No hi ha vestuari sofisticat. No hi ha matís d'il·luminació. No hi ha caracterització. No hi ha una acció excessivament teatralitzada. Hi ha només la fusió entre els personatges universals d'Henrik Ibsen i les vivències que es fan seves la Nausicaa, el Joan, la Miranda, el Pol, el Marc... Les mateixes vivències que tenen immersa en un mar de dubtes i d'incerteses la societat actual. Hi ha, en el fons, una bona “fusteria” dramàtica. Per això deia també, tornant a J.V. Foix, que a cal fuster hi ha novetat... Hi ha una Hedda Gabler que s'ha enfortit per ser el que vol ser. Una Hedda Gabler abocada al seu destí. Un destí que, malgrat els conformistes, no sempre és el destí que està escrit. (...)