En un taulell d'escacs, en les caselles fosques, 4 peons negres en una banda (els gats) i un peó blanc (la rata) en l'altra. Tots es mouen en diagonal. Els gats han d'aconseguir ofegar la rata, eliminar-li cap possibilitat de desplaçament. El moviment dels gats és sempre cap endavant; el de la rata, li permet moure's també a cap enrere. Aquest dispositiu juga Sílvia Ferranodo a Hernán Cortés se escribe con ñ, que s'hauria d'haver estrenatet en el Grec del 2020 dedicat a l'Amèrica Llatina i que ha debutat finalment aquest 2021 en l'edició dedicada a l'Àfrica. Hernán Cortés es un exemple que tindria rèplica en tants d'altres colonitzadors d'abans i d'ara. En el fons, l'obra qüestiona la cnstrucció del relat històric (que escriuen els vencedors). I aprofundeix en la perversitat de diferenciar l'altre, de singiilaritzar-lo com a fórmula per a deshumanitzar-lo i poder blanquejar la consciència: Sembla menys greu matar un indi, un animal, que un de la pròpia espècie. Sobre Hernán Cortés l peça reivindica l'estratègia de Malintzin, la noia amb qui acabaria tenint un filñl (un dels primers mestissos), que va aconseguir persuadir els poblats que patien l'opressió asteca i, amb la bandera dels nouvinguts, vèncer l'enemic Moctezuma. És evident que la corona Castellana va donar legitimitat a les operacions d'Hernán Cortés, però també que va anar al començament prou per lliure, perquè no tenia els favors del virrei de Cuba. La peça, fuig de l'arqueologia i s'interessa per la intrahistòria d'ahir i dels efectes que pugui ocasionar avui.
A la peça, aflora una lluita del Poder que, des del segle XIX té forma de capitalisme. Pere Casaldàsliga arlava sovint que l'amèrica Llatina havia rebut un segon colonialisme espanyol amb l'entrada de grans empreses de l'IBEX-35 en les privatitxacions de serveis i recursos bàsics a l'Amèrica Llatina. En aquet sentit, la peça coincieix amb mirades com les d'Azkona & Toloza (Extraños mares arden, Tierras del sud i Teatro Amazonas) i amb la recent de Projecte Ingenu (La ruta de la Palta, també prevista pel Grec 2020 i que es va acabar estrenant a meitat de temporada).
L'espai buit permet la combinació de formes teatrals sense cap justificació. Es passa de la paraula i el diàleg amb el públic a la coreografia, la performance ritual, el cant o el pallasso d'un humor implacable. Hi ha l'empatia i la contradicció constant ensenyant les costures, els estrips des d'on es pot veure com l'intèrpret aborda el seu personatge. En part, una forma que pot recordar a produccions de José y sus hemanas que Ferrando va dirigir els dos primers espectacles Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i Arma de construcción masiva). La companyia, de procedències molts diverses, és molt més descojuntada que la de José... Vist en distàcia aquesta heterogeneïtat és coherent amb la peça. tots els actors i personatges reclamen una major igualtat i respecte entre humans. Pretenen visibilitzar tant els poderosos que s'amaguen sota el capitalisme com també els desheretats. Que es pugui construir una societat ben compacta i solidària, i s'eliminin provilegis del passat. S'alcen en proclames, se solidaritzen amb les diferents lluites però no s'avança de forma ordenada, implacable i s'obre uns espais per on el peó blanc segueix viu i invisibilitzat gaudint d'una riquesa que la majoria no pot ni imaginar. Es podria dir que els gats perden. La rata guanya.
