Hoy puede ser mi gran noche

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

L’actriu, acompanyada d’una música a escena, es desplega en múltiples veus per a fer un viatge al passat amb la finalitat d’entendre aquella estranya amalgama que resulta del que un dia vam voler ser i el que som. Aquesta és una obra divertida, valenta i profunda, una celebració del que ja no hi és, del que va poder ser i no va ser, un cant als perdedors, als que mai deixen d’esperar el seu moment.

Un relat desgarrador on “Teatro En Vilo” torna a desplegar tota l’eloqüència de la seva poètica teatral, la irreverència, la tendresa i l’humor per apropar-nos a la batalla d’una dona que es baralla entre l’extraordinari i l’ordinari, les gestes i les derrotes, deure ser i la felicitat verdadera.

“Teatro En Vilo” és una de les companyies més interessants de la nova creació teatral, avalades per les seves obres guanyadores de múltiples premis. Entre ells, el Premi Ojo Crítico de Teatro (RNE), rebent unes crítiques meravelloses per les seves creacions.


70min. Castellà.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Hoy puede ser mi gran noche

11/09/2022

Retrat patètic de la fama i les seves misèries

per Jordi Bordes

Noemí Rodríguez és de les que se serveixen el plat elles mateixes. La seva germana petita, Darlene, l'acompanya en aquest somni cap a la fama. Sempre estant amatent a l'oportunitat que la faci saltar al lloc que li correspon. Si era l'estrella al menjador de casa (presifit per una enciclopèdia Larousse que mai van obrir) imitant a totes les folklòriques i atrevint-se amb tot un Freddie Mercury, no entén com el seu talent no ha traspassat el replà de casa. El vídeo d'Azúcar Moreno (com el de futbol de la platja amb el pare) crea uns miratges que poden ser farsescos passades un parell o tres de dècades.

Ara ella està convençuda que, si no pot triomfar com a cantant, sí que pot tenir la seva nit com a monologuista, i encara tirant de karaoke (Bailar pegados, com a himne generacional). Evidentment, la seva gestualitat i la divertida peripècia d'un càsting des de Galícia fins a un polígon industrial a Madrid per intervenir a Lluvia de estrellas té material per a un standup comedy. Les dues, amb una estranya complicitat de germanes que sempre s'han portat bé (o això sembla) porten una senzillesa molt pròpia de les cançons dels menjadors i els passadissos dels Manel (Criticarem les noves modes de pentinats). La posada en escena és d'allò que voldria que fos, sense arribar-hi Ben bé com el Grandíssima ilusione de Cris Blanco o Mi gran obra de David Espinosa.

La comèdia va cobrant un altre to més dramàtic i de final que es preveu tràgic. Però el darrer gir final torna a presentar una realitat metateatral, que redimeix les exageracions (bastant reiteratives i massa senzillotes si no hi hagués aquest últim tall de veu en off). Sens dubte, és generacional.