Hoy puede ser mi gran noche

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

L’actriu, acompanyada d’una música a escena, es desplega en múltiples veus per a fer un viatge al passat amb la finalitat d’entendre aquella estranya amalgama que resulta del que un dia vam voler ser i el que som. Aquesta és una obra divertida, valenta i profunda, una celebració del que ja no hi és, del que va poder ser i no va ser, un cant als perdedors, als que mai deixen d’esperar el seu moment.

Un relat desgarrador on “Teatro En Vilo” torna a desplegar tota l’eloqüència de la seva poètica teatral, la irreverència, la tendresa i l’humor per apropar-nos a la batalla d’una dona que es baralla entre l’extraordinari i l’ordinari, les gestes i les derrotes, deure ser i la felicitat verdadera.

“Teatro En Vilo” és una de les companyies més interessants de la nova creació teatral, avalades per les seves obres guanyadores de múltiples premis. Entre ells, el Premi Ojo Crítico de Teatro (RNE), rebent unes crítiques meravelloses per les seves creacions.


70min. Castellà.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Hoy puede ser mi gran noche

20/09/2022

Show terapèutic

per Núria Cañamares

Teatro en Vilo (Noemi i Darlene Rodríguez) són dues germanes gallegues amb molta gràcia. Especialment la Noemí, alhora dramaturga i qui porta el pes interpretatiu del muntatge. Basant-se en “fets reals”, la seva pròpia vida, i fent referència constant al seu admirat pare (un cantant d’orquestra), explica com ja de petita volia ser actriu i les peripècies per les quals ha anat passant. No sempre li ha sortit tot bé –de fet, sovint li ha anat força malament–, però està entestada en tirar endavant i fer realitat els seus somnis. Malgrat els fracassos. Que també se n’aprèn. I, total, com es desprèn de tot plegat, tampoc passa res si s’és un loser.

Així, Hoy puede ser mi gran noche es converteix en una espècie de show terapèutic de la Noemi construït a través del monòleg directe amb el públic i la complicitat amb la germana Darlene, que l’acompanya a l’escenari; al teclat i el que faci falta.

Història a banda –més d’un/a se sentirà identificat amb la regressió i les referències als 90–, l’espectacle funciona per la facilitat amb què ensorren la quarta paret des del primer minut, per com claven el to i el ritme i, sobretot, per com es posen el públic a la butxaca portant-lo per on volen. El final és de traca.