Inbalancein. Sònia Gómez

Familiar

informació obra


Autoria:
Sonia Gómez
Sinopsi:

Partint de la pulsió innata de les criatures per moure’s, descobrir i experimentar sense por, aquesta creació proposa una situació escènica que se centra en l’equilibri. L’espectacle es divideix en dues parts: MirAMirA, en què dos especialistes en equilibris i dansa munten estructures amb blocs d'escuma de diferents mides i formes, i MOuMOu, en el qual es convida als infants a participar-hi. El fil conductor serà una narració imaginativa a càrrec d’un orador, una forma de recuperar aquesta tradició popular i universal.

La ballarina, performer i coreògrafa Sònia Gómez, formada a l’Institut del Teatre de Barcelona i a l’escola P.A.R.T.S de Bèlgica, treballa des de 2004 en projectes que tenen com a eixos temàtics la construcció identitària, però també el descobriment de certes impostures socials amb l’art i de les impostures de l’art a través del cos i la performance. La darrera vegada que la vam veure al Mercat de les Flors va ser amb The black body, the blue mind and the fluorescent guts l’octubre de 2021. Ara torna amb una peça per al públic més petit.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Inbalancein. Sònia Gómez

12/11/2023

El rigor aconsella centrar-se en la clau de l'equilibri

per Jordi Bordes

Inbalancein és la primera proposta de Sònia Gómez per a nadons. O més ben dit, per a criatures. El seu equip després de voltar un any per escoles bressol s'han carregat de recursos per anar introduint a l'escena, encara que no tingui res a veure amb el concepte d'equilibri i balanceig. L'espectacle dura una hora, un temps extremadament llarg per a l'atenció de les criatures. Hi ha molts elements que semblen més pensats als adults que no pas als espectadors principals. Està molt bé tenir present els pares però sempre que sigui una capa que la canalla pugui seguir entenent més superficialment.

És molt interessant que presenti l'acció una travesti. Però no cal pas que ho expressi. En la seva ambigüitat hi ha l'equilibri (o el desequilibri, tant se val) que avança el títol. No cal pas que parli sobre la necessitat de trobar el lloc. Ella l'ha trobat i aquesta hauria de ser evidència suficient; explicar-se massa (quan la canalla ha de viure amb lliberta descobrint i decidint a mesura que la vida li porta a les cruïlles vitals) comporta una confirmació innecessària.

El joc amb la lona daurada, com si fos un llençol o una onada gegant, retorna a la sensació de dins i fora. Tot el que posa en qüestió l'estabilitat, la veritat inalterable és un reflex del balanceig de cada situació. En canvi, no aporta gaire res que els donin un coixí d'entrada que, després no s'utilitzarà per a res. O que entri una mena d'insecte amb potes articulades (reciclades d'una tenda de campanya). Al final, es munta un espai preciós fet a partir de cordes i tensors (un nou equilibri que modifica el volum de l'espai. És quan la canalla s'incorpora al joc que proposen els tres intèrprets. Caldria que el final hagués arribat abans perquè, en escenes anteriors la canalla balla espontànement sense vincular-se a l'acció, esgotats de la durada i l' estranyesa de l'escena. Es podrien treure molts estímuls, reduir l'acció centrant-nos al tema de recerca (balanceig) i aprofitar el sobrant per a una nova proposta amb una interacció major amb la canalla. Li anirien bé unes tisores com a Calidoscòpica. I és estrany perquè Gómez sovint juga a propostes molt destil·lades, com Ballarina, Fem una bona pena abans de morir o A vore.