Quim Giron és Animal Religion. L'Antic Teatre ha acollit aquest cap de setmana el resultat de la seva investigació en solitari. Té troballes genials, que presenta sense vergonya i amb molt de joc. Primer és gall (tot i que la màscara evoqui a una gallina ponedora). Després és vaca (tot i que les banyes recorden més a un brau) i, finalment és porc. Entremig, sí, fa de cavall desbocat, uns moviments que recorden prou al Mazùt de Baró d'Evel (tot i que Giron insisteix que lamenta no haver vist, o sigui que la coincidència és per la manera d'entendre el circ contemporani de tots dos). El mèrit del treball és aconseguir emular aquestes bèsties sense paraules, amb els sons que genera el cos. Sens dubte, on hi ha una major treball de recerca és en la combinació de gallines de joguines que emeten xiulets d'espanta-sogra quan els apreten. Una troballa esgotadorament divertida que transporta l'espectador a un galliner ple de brogit.
Després arriba el moment d'una vaca que sembla omnívora perquè s'endrapa tot allò que troba. Com ara, l'ou de la gallina veïna (o la botella d'aigua de l'espectadora de primera filera de la funció de diumenge al vespre). Tot sortirà màscara avall, però l'ou aguantarà minuts dins de la boca de Girón. Encara després li trobarà més jocs fent equilibris amb l'ou cru, desplaçant-lo fins als seus eslips. Serà el moment del punt gore quan s'enclasti la cullera dins del nas. El so estrident de ganivet fregant el tub per fer verticals també provocarà un esgarip que, per una banda diverteix la concurrència i per l'altra, posa els pèls de punta, provocador.
Girón és un artista nascut de l'Escola de circ Rogelio Rivel que, posteriorment, ha anat pujant nord enllà d'Europa sempre darrere de les arts del circ i de la dramatúrgia, sigui en sala o en carrer. Per això, sap congeniar amb el públic, trobar moments de connexió divertits i aconseguir que tot es tanqui amb un exrcici de verticals, la seva veritable especialitat circense. Un equilibri i un risc que sempre sorpendran per la seva bellesa i dificultat però que difícilment provocaran la diversió de les escenes anteriors. Potser la pega de tot plegat és que no quedi prou ben definida la línia dramatúrgica que espera traçar: l'artista és l'ànima de les bèsties de granja que es mouen per l'escena. El gall, és el mascle; la vaca, el món femení; el porc, el poder. Probablement, una mirada a La granja animal d'Orwell ajudaria a donar consistència als personatges. En aquest cas, seria innecessari preocupar-se de saber qui és l'artista quan no té màscara a sobre... Cal seguir amb atenció els Animal Religion.
