Ja és ben veritat que la vida en va ben carregada de paradoxes. Ara, poseu-vos sota la pell de la Isadora d’estar per casa d’aquest espectacle , i del sastre de barri (barri de l’Eixample , quan l’Eixample encara era l’Eixample i no anava camí de convertir-se en una destructora superilla ) que es troba també sota la seva mateixa pell. I és que tots dos conviuen amb irresistible histrionisme dins d’un actor magnífic anomenat Oriol Guinart que ,aquí, gairebé ens ofereix un resum antològic de les seves ben conegudes habilitats, portades en aquest cas fins a un ben eixerit extrem. El cas és que ella, ell, s’han passat tota la vida tancats a l’armari de la repressió domèstica que fa una inconfusible fortor a aquella naftalina que sembla cosa d’altres temps, però que encara es deixa sentir a masses indrets. I ara, gràcies a /por culpa de una desgràcia col·lectiva amb forma de pandèmia, i gràcies al /per culpa del virus que ha deixat “fet caldo” al seu principal repressor casolà, ella i ell s’han decidit a donat el pas definitiu. I demostrar que l’esperit d’aquella Isadora Duncan que va morir fa a la vora cent anys com a conseqüència d’un xal enredat en la roda d’un cotxe ( com a mínim, no es pot negar que Isadora va saber morir tan teatralment com havia viscut), continua ben viu. Ara que tothom ha decidit que les vuit del vespre és l’hora ideal per sortir al balcó i posar-se a fer soroll en homenatge al cos sanitari, la nostra Isadora de l’Eixample aprofitarà la seva particular atalaia per exhibir al son de La Patètica de Txaikovki el seu estil coreogràfic davant tot el veïnat.
Però vet aquí que just al davant de casa seva, hi viu una soprano que ha tingut la mateixa idea. I a la qual li ha donat per aprofitar aquest moment de trobada col·lectiva per fer una demostració de les seves habilitats vocals tot servint-se de les partitures operístiques de Puccini, com si el popular compositor de “Madama Butterfly” pogués ser un rival digne del torturat geni rus! En qualsevol cas, i com és ben sabut, la nostra Isadora s’enfronta a un potent enemic, perquè com recordeu perfectament, les sopranos pandèmiques van triomfar d’allò més, i es van tornar ben mediàtiques. Cal preparar-se a consciència pel duel. I per fer-ho, res millor que comptar amb un actor en hores baixes disposat a deixar el treball amb el qual ara es guanya les garrofes ( un treball que, sense fer més espoilers, tenia també assegurat el futur si el món continuava confinat), i posar-se del tot al servei de les fantasies de la seva dansaire particular; quelcom que Jordi Llordera fa lliurant-se per complert i amb molta gràcia al seu nou personatge , entre principesc i poètic.
I Marc Rosich s’encarrega de crear per a aquest atípic tàndem artístic (no exempt de les seves recargolades possibilitats eròticament romàntiques i dels seus racons criminals) l’atmosfera precisa , per tal que el patetisme de la seva relació –que seria evident fins i tot sense l’ajut de Txaikovski- convisqui perfectament amb la hilaritat desfermada que provoquen les seves sovint coreogràfiques elucubracions. El molt hàbil text de Rosich, compleix de forma excel·lent la seva funció com a vehicle que permet una arrauxadament mesurada exhibició interpretativa. Però alhora, situa les rialles en un espai gairebé claustrofòbic , en el qual les frustracions, la tristor acumulada al llarg d’anys i panys ,i la sensació que transmeten les vides truncades que fins i tot sortint de l’armari no poden escapar mai d’ell, es fa tan tangible com els vestits cosits amb fals glamour penjats dels penjadors. No cal que t’ofegui cap xal, per sentir l’ofec que et transmet aquest pis, encara que dins d’ell no deixis mai de riure.
