Després de l’aperitiu coreogràfic (
el sovint fascinant però també a estones un xic repetitivament decebedor
“Kreatur” de Sasha Waltz), ara el TNC arrenca la seva temporada teatral
convidant-nos a viatjar cap a l’Epicentre Cunillé. Que és –d’això en podeu
estar ben segurs- un dels epicentres escènics més estimulants dels que disposa
la nostra escena local. Al llarg de dues dècades i mitja , Cunillé ha creat –
de vegades deixant-se inspirar una mica per
Sanchis Sinisterra, Harold Pinter o Samuel Beckett; en d’altres ocasions
treballant mà a mà amb Paco Zarzoso i Pepa López dins la Companya Hongaresa de
Teatre; sovint compartint creativitat ( ara mateix em ve al cap el fantàstic homenatge a Pasolini que aquest
parell va estrenar al Lliure amb el títol de “PPP”) amb el mateix Xavier Albertí
qu ha dirigit aquest espectacle – un grapat d’estimulants textos teatrals en
els quals s’acaba sempre imposant una molt personal i reconeixible veu pròpia,
no deutora de cap influència aliena. Quelcom que, per posar només uns pocs
exemples, es fa ben palès a obres imprescindibles del nostre teatre recent com
ara “Rodeo”, “Libración”, la magistral “Barcelona, mapa d’ombres” o la mateixa
“Aprés moi, le déluge” que l’Epicentre recuperarà d’aquí uns pocs dies.
El que ja em resulta més dubtós ,és que aquest
viatge cap a Islàndia que en realitat és un viatge cap a Nova York ( l’espai en
el qual té lloc pràcticament la totalitat de l’obra) sigui la millor forma
d’apropar-se a l’univers Cunillé. Per cert, avís per a navegants que s’apropin
per primer cop al teatre de la nostra autora. Potser heu llegit que Cunillé va
escriure aquest text fa a la vora una dècada , i mentre ens arribaven les
noticies de la fallida del sistema financer de l’illa natal de Björk; una
fallida que va posar en evidència la disbauxa bancària del país, i es va venir
a afegir a aquella encadenada caiguda del
castell de cartes de l’economia mundial que va provocar la crisi les
conseqüències de la qual , encara ara cuegen . Doncs, evidentment, això és
cert. Però que ningú pensi – a la representació a la qual jo vaig assistir,
vaig escoltar comentaris decebuts que anaven en aquest sentit- que Cunillé ha
fet una obra militant i convencionalment conscienciada amb la finalitat
d’exposar-nos tots els ets i uts de la crisi: això, no li escauria gens a ella.
Ja posats, el que Cunillé ha fet té més
a veure amb un d’aquells itineraris iniciàtics en els quals cada parada implica
creuar-se amb un nou personatge propis de les “Road Movies” ( o de les “Road
Plays”), que amb una immersió pels misteris i les misèries de l’economia
capitalista. Fins i tot podríem dir que
Cunillé ha escrit la seva particular “Paris, Texas”, si tenim en compte que el
final de l’itinerari emprés per l’adolescent protagonista de l’obra és una
trobada amb la mare, com els hi passava també als protagonistes de l’esplèndida
pel·lícula de Wim Wenders.
Cunillé inicia el seu text amb una escena que
és pur estil Cunillé , i que acaba sent també el millor de tot l’espectacle. No us faré cap “spoiler”: la meva
religió m’ho prohibeix. Però sí us diré que en aquest pròleg en el qual la
realitat irreal es mostra en edats i temps desdoblats davant la mirada
desconcertada d’un protagonista a punt de fer les maletes, transmet molt bé
algunes de les més potents qualitats de la seva autora. Aquí tenim de nou la
seva capacitat per desdibuixar l’aparença de realisme deixant de pas un rastre
de subtil humor , i una petjada d’estimulant misteri. Però , lamentablement, el
que ve després, no torna a estar mai a l’altura d’aquest prometedor inici.
D’una banda perquè , tot i comptar amb l’acurada direcció d’un Albertí decidit
a potenciar els punts forts de l’obra ( que els té) , i amb la complicitat d’un
excel·lent equip d’intèrprets decidits també per la seva banda a dotar de la
major entitat possible els seus personatges, aquests es revelen gairebé
sempre massa esquemàtics. I sens
presenten oferint-nos unes expectatives que després , no venen a complir-se,
per molt que l’autora els col·loqui per moments com portadors de quelcom
incògnit que mai no s’acaba de revelar. I per molt que vulgui atorgar .lis un
cert valor simbòlic com a deixalles d’un Sistema que va sembrant el fracàs al
seu pas.
D’altra banda, Cunillé construeix una
d’aquelles obres que tant podrien durar mitja hora menys com prorrogar-se
indefinidament. I això, des del punt de vista de la dramatúrgia , comporta els
seus bons problemes. L’itinerari del nostre jove protagonista – un Abel
Rodríguez que apunta qualitats prometedores, però al qual Albertí tindria que haver
dirigit potenciant una versatilitat expressiva i gestual encara no prou
desenvolupada, per tal d’evitar que la seva interpretació es mogui tota
l’estona en un mateix registre- en va farcit de trobades. Però aquestes, no
semblen evolucionar ben bé cap a cap lloc. A diferència del que passa amb els guèsiers
islandensos als quals el brutal contrast tèrmic porta a esclatar amb força ,
aquí la fredor general mai deixa entreveure un esclat de passió emocional. I a
diferència del que passa amb les grans “Road Movies” que poden transcorre a qualsevol indret del món però que acostumem
a associar als grans paisatges nord-americans, aquí l’acumulació de
personalitats, no acaba mai de transmetre la necessària unitat narrativa, per
molt que, de tant en tant, el talent de Cunillé es deixi veure puntualment per
aquest Manhattan en situació de crisis permanent.
