Islàndia

informació obra



Intèrprets:
Joan Anguera, Lurdes Barba, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Genís, Àurea Márquez, Jordi Oriol, Albert Pérez, Albert Prat, Abel Rodríguez
Autor:
Eugene O’Neill
Direcció:
Joan Ollé
Sinopsi:

El viatge d’un jove de 15 anys obligat a endinsar-se al fons de les tenebres d’una societat en fallida
La fallida bancària portarà un adolescent islandès a emprendre un pelegrinatge iniciàtic cap a Nova York, a la recerca de la seva mare. En aquest viatge al cor de les tenebres d’un sistema que trontolla, el jove anirà coneixent diverses realitats que el faran partícip de la profunda depressió que està conduint el món occidental a una ruïna inevitable.

Escrita just quan començava a esclatar l’última gran crisi que va sacsejar l’economia mundial, Islàndia és una de les obres majors de la dramaturga Lluïsa Cunillé, que amb la seva lucidesa dissecciona el moll de l’os d’aquest circ grotesc que enlluerna la nostra societat.

Finalista a espai escènic (Max Glaenzel) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Islàndia

17/10/2017

Benvinguts a l'Epicentre Cunillé , encara que el viatge cap a Nova York i cap el cor de la totes les crisis resulti decebedor

per Ramon Oliver

Després de l’aperitiu coreogràfic (  el sovint fascinant però també a estones un xic repetitivament decebedor “Kreatur” de Sasha Waltz), ara el TNC arrenca la seva temporada teatral convidant-nos a viatjar cap a l’Epicentre Cunillé. Que és –d’això en podeu estar ben segurs- un dels epicentres escènics més estimulants dels que disposa la nostra escena local. Al llarg de dues dècades i mitja , Cunillé ha creat – de vegades deixant-se inspirar una mica per  Sanchis Sinisterra, Harold Pinter o Samuel Beckett; en d’altres ocasions treballant mà a mà amb Paco Zarzoso i Pepa López dins la Companya Hongaresa de Teatre; sovint compartint creativitat ( ara mateix em ve al cap  el fantàstic homenatge a Pasolini que aquest parell va estrenar al Lliure amb el títol de “PPP”) amb el mateix Xavier Albertí qu ha dirigit aquest espectacle – un grapat d’estimulants textos teatrals en els quals s’acaba sempre imposant una molt personal i reconeixible veu pròpia, no deutora de cap influència aliena. Quelcom que, per posar només uns pocs exemples, es fa ben palès a obres imprescindibles del nostre teatre recent com ara “Rodeo”, “Libración”, la magistral “Barcelona, mapa d’ombres” o la mateixa “Aprés moi, le déluge” que l’Epicentre recuperarà d’aquí uns pocs dies.

El que ja em resulta més dubtós ,és que aquest viatge cap a Islàndia que en realitat és un viatge cap a Nova York ( l’espai en el qual té lloc pràcticament la totalitat de l’obra) sigui la millor forma d’apropar-se a l’univers Cunillé. Per cert, avís per a navegants que s’apropin per primer cop al teatre de la nostra autora. Potser heu llegit que Cunillé va escriure aquest text fa a la vora una dècada , i mentre ens arribaven les noticies de la fallida del sistema financer de l’illa natal de Björk; una fallida que va posar en evidència la disbauxa bancària del país, i es va venir a afegir a aquella encadenada caiguda del  castell de cartes de l’economia mundial que va provocar la crisi les conseqüències de la qual , encara ara cuegen . Doncs, evidentment, això és cert. Però que ningú pensi – a la representació a la qual jo vaig assistir, vaig escoltar comentaris decebuts que anaven en aquest sentit- que Cunillé ha fet una obra militant i convencionalment conscienciada amb la finalitat d’exposar-nos tots els ets i uts de la crisi: això, no li escauria gens a ella. Ja posats, el que Cunillé ha fet  té més a veure amb un d’aquells itineraris iniciàtics en els quals cada parada implica creuar-se amb un nou personatge propis de les “Road Movies” ( o de les “Road Plays”), que amb una immersió pels misteris i les misèries de l’economia capitalista.  Fins i tot podríem dir que Cunillé ha escrit la seva particular “Paris, Texas”, si tenim en compte que el final de l’itinerari emprés per l’adolescent protagonista de l’obra és una trobada amb la mare, com els hi passava també als protagonistes de l’esplèndida pel·lícula de Wim Wenders.

Cunillé inicia el seu text amb una escena que és pur estil Cunillé , i que acaba sent també el  millor de tot  l’espectacle. No us faré cap “spoiler”: la meva religió m’ho prohibeix. Però sí us diré que en aquest pròleg en el qual la realitat irreal es mostra en edats i temps desdoblats davant la mirada desconcertada d’un protagonista a punt de fer les maletes, transmet molt bé algunes de les més potents qualitats de la seva autora. Aquí tenim de nou la seva capacitat per desdibuixar l’aparença de realisme deixant de pas un rastre de subtil humor , i una petjada d’estimulant misteri. Però , lamentablement, el que ve després, no torna a estar mai a l’altura d’aquest prometedor inici. D’una banda perquè , tot i comptar amb l’acurada direcció d’un Albertí decidit a potenciar els punts forts de l’obra ( que els té) , i amb la complicitat d’un excel·lent equip d’intèrprets decidits també per la seva banda a dotar de la major entitat possible els seus personatges, aquests es revelen gairebé sempre  massa esquemàtics. I sens presenten oferint-nos unes expectatives que després , no venen a complir-se, per molt que l’autora els col·loqui per moments com portadors de quelcom incògnit que mai no s’acaba de revelar. I per molt que vulgui atorgar .lis un cert valor simbòlic com a deixalles d’un Sistema que va sembrant el fracàs al seu pas.

D’altra banda, Cunillé construeix una d’aquelles obres que tant podrien durar mitja hora menys com prorrogar-se indefinidament. I això, des del punt de vista de la dramatúrgia , comporta els seus bons problemes. L’itinerari del nostre jove protagonista – un Abel Rodríguez que apunta qualitats prometedores, però al qual Albertí tindria que haver dirigit potenciant una versatilitat expressiva i gestual encara no prou desenvolupada, per tal d’evitar que la seva interpretació es mogui tota l’estona en un mateix registre- en va farcit de trobades. Però aquestes, no semblen evolucionar ben bé cap a cap lloc. A diferència del que passa amb els guèsiers islandensos als quals el brutal contrast tèrmic porta a esclatar amb força , aquí la fredor general mai deixa entreveure un esclat de passió emocional. I a diferència del que passa amb les grans “Road Movies” que poden transcorre  a qualsevol indret del món però que acostumem a associar als grans paisatges nord-americans, aquí l’acumulació de personalitats, no acaba mai de transmetre la necessària unitat narrativa, per molt que, de tant en tant, el talent de Cunillé es deixi veure puntualment per aquest Manhattan en situació de crisis permanent.