Lluïsa Cunillé ha esdevingut una
singular cronista dels nostres temps: si en l’esbojarrada El carrer Franklin (2015) es feia ressò del problema dels
desnonaments; en la seva particular aportació Geografia a Fronteres
(2014) -en companyia de Falk Richter i Rafael Spregelburd-, ens
parlava dels diners que, de forma clandestina, travessen fronteres. Ara
torna a l’escenari del Nacional amb Islàndia,
un text en la línia que l’ha definit com a una autora hermètica, amb un món
particular que alguns anomenen Cunillelàndia. Aquest univers propi, però, no
l’aparta de la nostra realitat immediata. Més enllà d’altres consideracions,
Cunillelàndia es defineix pel tipus de personatges que l’habiten i, sobretot,
per les relacions que s’estableixen entre ells. Islàndia, a més d’una illa
geopolíticament estratègica entre Europa i Amèrica, és el país on primer va
esclatar la crisi financera desfermada per la bombolla immobiliària als EEUU.
Cunillé situa el seu protagonista, el Noi, just a Reykjavik abans d’iniciar un
viatge que el portarà cap a Nova York. Es tracta d’un viatge iniciàtic a la
recerca de la Mare.
El curiós joc temporal de l’inici és una
mena preludi per posar-nos en situació. I la situació és la d’una desfeta
econòmica però també moral. L’Home (Jordi Oriol), un banquer acomiadat que
acarona la idea del suïcidi, la veu frustrada per una Jove (Paula Blanco) que
el confon amb un seu amant ocasional. Un cop a Amèrica, el Noi -l’adolescent
que tal vegada va ser l’Home- anirà topant amb diferents personatges que el
portaran a Wall Street i, d’allí, a la Catedral de Sant Patrici. L’aguda mirada
de Cunillé troba en Xavier Albertí un còmplice fidel. Malgrat que les obres de
la prolífica autora han estat portades a escena per una llarga llista de noms
de l’escena d’arreu, potser és Albertí qui millor coneix l’univers Cunillé. A Islàndia fa una direcció pausada, plena
de petits detalls que un ritme més àgil potser desdibuixaria. Aquest ritme
llastra un xic l’espectacle, en canvi convida a detenir-nos en els oberts silencis
del Noi (Abel Rodríguez); potser voldríem que aquests silencis fossin més
eloqüents, però aquí la possible eloqüència l’ha de posar l’espectador. D’altra
banda, hi ha un espai escènic -obra de Max Glaenzel- surrealista a força d’impossible:
un interior (pàrquing) que esdevé alhora diferents exteriors; el panell
publicitari -també canviant i “animat”- ens corrobora aquesta idea. La travessa
del Noi haurà de desvetllar-nos un reguitzell de personatges que, com a restes
d’un naufragi, es creuen en el seu deambular. Personatges sense nom o amb noms
simbòlics situats en no-llocs: el Viatger (Joan Anguera) del metro amb un
artefacte per fer ploure, un Metge (Oriol Genis) estafador que viatja en el
mateix vagó, la Dona gran (Lurdes Barba) venent la seva llar a peces al carrer,
el Robinson (Albert Prat) vivint a la garita d’una gossera, Delamarche (Joan
Carreras) venedor ambulant de Hot Dogs a la City, el Client (Albert Pérez)
indesitjable de la parada... Personatges esbotzats més que desenvolupats,
interpretats per un elenc de pes. Un elenc que contrasta amb la joventut i
inexperiència d’Abel Rodríguez -malgrat això, es veu bona fusta- mantenint un
personatge d’una ingenuïtat feridora. Entre tots teixeixen un xarxa de
relacions tangencials que ens/l’aboquen a la Mare (Àurea Marquez), origen i
destí. Benvinguts a l’univers Cunillé: un univers ple de preguntes més que de
respostes... La Fe i l’Esperança també hi són en les cartes del tarot, però,
acabada la funció, encara no s’ha iniciat la tirada.
