Islàndia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Joan Anguera, Lurdes Barba, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Genís, Àurea Márquez, Jordi Oriol, Albert Pérez, Albert Prat, Abel Rodríguez
Autoria:
Eugene O’Neill
Direcció:
Joan Ollé
Sinopsi:

El viatge d’un jove de 15 anys obligat a endinsar-se al fons de les tenebres d’una societat en fallida
La fallida bancària portarà un adolescent islandès a emprendre un pelegrinatge iniciàtic cap a Nova York, a la recerca de la seva mare. En aquest viatge al cor de les tenebres d’un sistema que trontolla, el jove anirà coneixent diverses realitats que el faran partícip de la profunda depressió que està conduint el món occidental a una ruïna inevitable.

Escrita just quan començava a esclatar l’última gran crisi que va sacsejar l’economia mundial, Islàndia és una de les obres majors de la dramaturga Lluïsa Cunillé, que amb la seva lucidesa dissecciona el moll de l’os d’aquest circ grotesc que enlluerna la nostra societat.

Finalista a espai escènic (Max Glaenzel) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Islàndia

09/10/2017

La caiguda d'Occident

per Toni Polo

La cosa comença a la Islàndia que va petar el 2008 (i que després va donar una lliçó al món no perdonant els bancs). Però la cosa passa a Nova York. Al símbol de la societat occidental, la nostra, la ‘bona’. I la conclusió és que la cosa, a la capital del planeta igual que en un país desconegut (diuen que allà hi ha molts que no saben ni on és Espanya...), ha petat. El noi que fuig de la crisi islandesa en busca de la seva mare, flipa als barris i al moll de l’os de la ciutat dels gratacels, movent-se lluny del cel, pràcticament sota terra, en un tren cap a Manhattan, en un carrer fred de Harlem, en una gossera del Bronx a la nit, als baixos de Wall Street, a la catedral de Sant Patrici o a la sala d’espera d’un hospital de Chinatown. Tot molt sòrdid, molt dur, molt cru. Molt actual.

Com si anés superant pantalles, el noi anirà apropant-se a la seva mare fins a trobar-la i descobrir (no cal dir com acaba l’odissea urbana del protagonista: tot tornarà a començar, potser?) que a tot arreu tot trontolla. L’ambient escenogràfic, amb canvis mínims que canvien molt, ens atrapa, però la història no. El rerefons s’endevina fascinant, però  no hi entrem, la narració va per altres camins.

Em quedo amb certes sàvies però tòpiques dissertacions sobre la vida que sent el nen (un adolescent de 15 anys), la majoria en forma de consells dels personatges: un viatger inventor (aprofitat?); un metge (salvador? ‘pepito grillo’, potser?); una venedora ambulant (estafadora?); el miserable guardià d’una gossera, amic de la mare del nen; la parella de la mare; el broker caigut del cel... I la mare, per fi, que tira les cartes. Tots aquests personatges ens els creiem (tot i què jo reconec que només en tinc referències de les pel·lícules), estan ben dibuixats i ben interpretats. Estem davant d’una fugida que topa amb la dura realitat i que respira misteri: quina mena de maqueta de quin invent meteorològic hi ha a la caixa que el viatger ven al metge i aquest regla al noi? Quin final espera a la mare, en forma de cartes? Cal que ens tirin les cartes, si tothom sap com serà el futur?