Jo soc d'aquí

Dansa | Familiar

informació obra


Companyia:
Roseland Musical
Sinopsi:

Entreu en una escola o en un institut de Catalunya i podreu veure-hi clarament la interculturalitat que enriqueix el nostre país. La globalització i les transformacions socials i polítiques dels últims anys han fet que, des de fa molt de temps, gent amb orígens ben diversos neixi, visqui i treballi arreu del territori. Aquesta diversitat que és tan present al metro, al carrer, en una aula o a qualsevol pati d’escola no sempre queda representada en els escenaris del teatre. El teixit social ha canviat i per evidenciar aquest nou paradigma i treballar en la igualtat d’oportunitats, Jo soc d’aquí parteix de l’aliança artística entre la directora i coreògrafa barcelonina Marta Almirall i la ballarina barcelonina d’origen senegalès Anna Mbengue. S’hi afegeix un equip de ballarins i músics residents a Catalunya i amb orígens en llocs ben diferents. Són un col·lectiu d’artistes amb edats i experiències professionals i personals diverses. A més a més, la creació de l’espectacle ha estat enriquida amb les trobades regulars amb un grup d’adolescents de Nou Barris que han aportat una mirada externa al muntatge.

Diferents estils de dansa i de música dialoguen i s’entrellacen, i donen a conèixer aquest conjunt de veïns i veïnes que es troben entre terrats, finestres, patis, galeries, balcons i habitatges, oberts a la connexió i a la comunicació. Unes projeccions immersives d’aquest pati barceloní ens acompanyaran i construiran l’escenari d’un espectacle ple d’energia i de color. Descobrirem com la barreja de cultures i d’orígens enriqueix l’escena, la ciutat... i a nosaltres mateixos. Al voltant de tot això, l’espectacle es construeix sobre una pregunta, però sobretot sobre una resposta: “I tu, d’on ets? Jo soc d’aquí”.

Una coproducció de Grec 2023 Festival de Barcelona i de Roseland Musical. 

Un projecte dins del marc “Eix singular d’arts escèniques”, part de “Caixa d’eines”, dels programes de Cultura i Educació del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona.

Espectacle recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 10 anys.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Jo soc d'aquí

20/07/2023

Veïnatge empàtic des del ball

per Jordi Bordes

La longeva companyia de dansa familiar Roseland Musical ha fet un interessant gir en la seva trajectòria. La dansa és el punt de trobada (aparentment fortuït) d'un veïnat del barri que, fins llavors, es donava l'esquena. De la mateixa manera que la roba els cenyeix diferent, els cossos i les cultures són diverses. El que inicialment és una frontera, una desconfiança es va transformant en una curiositat, en una coneixença. En la trobada també hi ha desencontres, topades per reivindicar un espai de lluïment que entra en conflicte amb l'altre: Assumeix la complexitat del compartir i de construir una dansa consensuada que atengui i incorpori les diferents visions.

És cert que a la coreografia hi ha aires de dansa urbana, de contemporània, d'espanyola, alguna ombra de clàssic i irromp el moviment d'arrel africana, amb un ritme que sembla obviar l'esquelet del cos. Potser a aquesta diversitat li hagués anat bé reconèixer algun gest de la dansa d'arrel autòctona. Probablement, són innecessàries les rèpliques i s'excedeix amb la pluja de vestuari en un dels quadres finals. L'àudiovisual transmuta del conceptual relleus del que podrien ser parets repintades a la façana de l'escala del carrer Biada, a l'Eixample. És un element que complmenta però que no arriba a dominar com en treballs anteriors (Geometria).Pel que fa a la música també alterna una electrònica rítmica i enganxadissa amb instants de cant a cappella O, simplement, picar de mans. A l'estrena, faltava un colofó en els quadres de virtuosisme de moviment. Perquè es crea l'espai per rebre els aplaudiments incrèduls pel que s'ha vist del públic i es mastega una tensa pausa.

Roseland sap que el públic més menut agraeix les sorpreses. Son estímuls per no perdre l'atenció. Per això, es combina la imatge dels terrats amb algun joc escènic. Per això juguen les motxilles que es transformen en cucs, i després en llampants tumbones d'estiu. Però quan la canalla balla és quan connecta amb la dansa, quan pica de mans, és quan el ritme li entra per les venes. Aquest cop (potser no sempre) la narrativa explícita és innecessària. S'han alliberat d'una càrrega que patien a Viatge al centre de la Terra (SXXI). També és cert que la peça s'adreça a un públic preadolescent, que pugui copsar i empatitzar amb la descoberta de la diversitat d'una manera conscient, d'una militància en la humanitat, d'una celebració valenta de la diferència.