La longeva companyia de dansa familiar Roseland Musical ha fet un interessant gir en la seva trajectòria. La dansa és el punt de trobada (aparentment fortuït) d'un veïnat del barri que, fins llavors, es donava l'esquena. De la mateixa manera que la roba els cenyeix diferent, els cossos i les cultures són diverses. El que inicialment és una frontera, una desconfiança es va transformant en una curiositat, en una coneixença. En la trobada també hi ha desencontres, topades per reivindicar un espai de lluïment que entra en conflicte amb l'altre: Assumeix la complexitat del compartir i de construir una dansa consensuada que atengui i incorpori les diferents visions.
És cert que a la coreografia hi ha aires de dansa urbana, de contemporània, d'espanyola, alguna ombra de clàssic i irromp el moviment d'arrel africana, amb un ritme que sembla obviar l'esquelet del cos. Potser a aquesta diversitat li hagués anat bé reconèixer algun gest de la dansa d'arrel autòctona. Probablement, són innecessàries les rèpliques i s'excedeix amb la pluja de vestuari en un dels quadres finals. L'àudiovisual transmuta del conceptual relleus del que podrien ser parets repintades a la façana de l'escala del carrer Biada, a l'Eixample. És un element que complmenta però que no arriba a dominar com en treballs anteriors (Geometria).Pel que fa a la música també alterna una electrònica rítmica i enganxadissa amb instants de cant a cappella O, simplement, picar de mans. A l'estrena, faltava un colofó en els quadres de virtuosisme de moviment. Perquè es crea l'espai per rebre els aplaudiments incrèduls pel que s'ha vist del públic i es mastega una tensa pausa.
Roseland sap que el públic més menut agraeix les sorpreses. Son estímuls per no perdre l'atenció. Per això, es combina la imatge dels terrats amb algun joc escènic. Per això juguen les motxilles que es transformen en cucs, i després en llampants tumbones d'estiu. Però quan la canalla balla és quan connecta amb la dansa, quan pica de mans, és quan el ritme li entra per les venes. Aquest cop (potser no sempre) la narrativa explícita és innecessària. S'han alliberat d'una càrrega que patien a Viatge al centre de la Terra (SXXI). També és cert que la peça s'adreça a un públic preadolescent, que pugui copsar i empatitzar amb la descoberta de la diversitat d'una manera conscient, d'una militància en la humanitat, d'una celebració valenta de la diferència.
