Si Lloyd Newson va poder apassionar amb les seves anteriors obres To be straight with you, i Can
we talk about this, que són una reflexió sobre la intolerància, i l’
islam, respectivament, no succeeix el mateix amb John la peça que s’afegeix a la denominació de dansa teatre verbatim, és a dir “al peu de la lletra”. Uns aplaudiments, educats i agraïts però no exaltats, així ho van certificar.
A aquests temps ningú posa en dubte la
genialitat i polèmica que hi ha en els muntatges de Newson, una denúncia a
temes polítics, familiars i socials que, d’una manera o altra, ens afecta a
tothom, només que en la producció de tot bon artista, hi ha obres que surten
més coherents que altres. I
John no
és una d’aquestes perquè, després d’un inici colpidor que narra la vida del
protagonista, membre d’una família desestructurada
on la violació, alcohol, robatoris, drogues i suïcidi, tenen una presència escruixidora,
el muntatge es bifurca i ens situa en
una sauna gai on temes sobre sexe, homosexualitat, propòsits, interessos
i soledat són tractats de forma massa
superficial per no dir quasi banals.
El text que hi ha a John, dit en anglès i traduït en una pantalla al català, està
extret d’unes entrevistes que Newson va fer a desenes d’homes i que es transcriuen de forma real. Però la intensitat que hi ha darrere de cada
narració no arriba a emocionar perquè el cabal de paraules és tan excessiu i mecànic
que no deixa pas que hi entrin els
sentiments. Parlar de forma reiterada de polles, condons, fluids i excrements
humans estaria bé si aquesta llarga escena trobés
un equilibri en situacions i actes que es citen però que no s’aprofundeixen com, per exemple, la relació del protagonista amb el seu fill o
fins a quin punt John se sent responsable de la seva pròpia existència. Hi haurà
reinserció social? O ja li està bé aquesta vida portada al límit?
Què hi ha de notable en John? En primer lloc l’extraordinària interpretació que fa l’alemany
Hannes Langolf del protagonista. Una interpretació que sí que troba un
equilibri amb els seus companys d’escena, uns artistes que exhibeixen una energia
extraordinària mitjançant moviments tan harmònics com robòtics, molts dels quals es perceben com
creació pròpia. Una altra lloança mereix
l’escenografia, per la seva plasticitat i versatilitat, així com el variat muntatge
musical, potenciador d’atmosferes tant denses com informals.
