No
sembla que Lloyd Newson hagi sabut trobar el to adequat per explicar
la història de John. S'esperava amb entusiasme, després de
l'al·legat en favor de la llibertat d'expressió de "Can we
talk about it?” al Mercat de les Flors el 2012 i el públic no ha
fallat i ha esgotat totes les entrades per a les tres
representacions. Després d'una minuciosa tasca d'investigació a 50
homes al voltant de la seva sexualitat, ha optat per centrar la
mirada en el personatge de qui pren nom l'espectacle. Clarobscur,
polèmic, víctima i botxí alhora, s'ha fet una lectura lineal, de
causa i conseqüència, molt del gust psicoanalític però sense
profunditat en el mètode. Explica una vida marcada per les
desgràcies personals, el determinisme social i amb un intens accent
moralista i això impedeix cap altra capa més que no sigui la
proposada. John, un ésser bo per naturalesa, és expulsat de la
"normalitat" perquè l'entorn on va ser educat el va
excloure de la vida que mereixia. Aquesta simplesa de plantejament
només la salva la magnífica tasca dels ballarins parlants, capaços
de mantenir un monòleg i petits diàlegs de manera trepidant i de
vegades atropellada, sense respir, amb profusió de detalls i una
actitud impúdica absolutament justificada perquè part de l'obra té
lloc en una sauna masculina. Però s'exigeix una mena d'impossible:
l'empatia amb un personatge de qui no només observem actituds i fets
del tot reprovables, sinó a qui retrata amb una fredor emocional,
una distància tan exagerada, que no hi ha la mínima opció de
quedar atrapat ni d'entendre les raons, sentiments o el seu transfons
afectiu. Està tan preocupat per donar-nos mil detalls d'aquell
submón, que s'oblida que és ple de material humà. Cossos,
pràctiques, estímuls, contextos i relats sempre són més reals que
en escena. I aquest “John” de DV8 Physical Theatre no aconsegueix
ni tan sols provocar: els que coneixen tot plegat, perquè no deixa
de ser fictici i sempre és més real en carn pròpia. I per als que
mai en la seva vida han trepitjat ni una sauna, ni els imaginaris que
representa, ni estan en contacte amb personatges semblants, perquè
haurà estat difícil connectar amb la profunditat d'allò què
hauria d'explicar per aquella manca d'empatia. Conseqüència de tot
plegat? Doncs a la manera com actua la bellesa dels cossos perfectes
despullats pels passadissos de la sauna, reclam de "la
intimitat" que (des)coneixeran dins de la cabina; l'escenografia
circular de grans prestacions i autèntic motor temporal de la
coreografia; i la brillant actuació de la companyia mostrant també
sobre l'escenari tota la seva potència física i en el seu element
propi que és el moviment dansat de la paraula; “John” només és
una façana d'un inexistent edifici. Bàsicament per l'exageració
unívoca d'un discurs sense un cos identificable on poder debatre
opcions diverses i fer més comprensible la peça i els seus
elements. Una autèntica pena, no només per les expectatives que
se'n duu enlaire entre el públic barceloní i que es van notar en
uns aplaudiments en l'estrena més que discrets. És sobretot perquè
s'ha perdut una magnífica ocasió de parlar de les mil i diverses
maneres de viure la sexualitat entre els homes gais.
