D'actors de raça com Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) gairebé no en queden. Millor dit, no en queden. Joan Pera és d'aquells que donen nom a una avinguda nocturna farcida de neons i teatres i que fan dir de tant en tant: “Quin Pera fan ara?”.
Darrere d'aquesta obra de nom jovenívol a més no poder, «Júnior», hi ha un altre tàndem de comèdia contemporània que s'emmiralla sempre en l'actualitat: Joel Joan i Hèctor Claramunt. I, per reblar el clau, hi ha un repartiment que sembla que s'hi troba molt a gust, encapçalat pel veterà de la festa, a punt de fer 75 anys, i amb una actriu sempre eficaç com Fina Rius, al costat d'una colla d'intèrprets més joves, però de contrastada solvència com Paula Vives —una de les protagonistes d'«Escape room»— o Francesc Cuéllar, a més d'Oriol Casals i Clara Giralt.
¿I què hi fan tots plegats? Doncs, Joan Pera és aquesta vegada el Molt Honorable Magí Folgueroles, un president de la Generalitat que no ha aixecat el cul de la poltrona en anys. Fina Rius és la seva dona, complidora i amant de les efemèrides. Paula Vives, la seva filla, una mica allunyada de la família. Oriol Casals, el funcionari més a prop del president. I Francesc Cuéllar, Marta Codina i Clara Giralt, els tres personatges de l'altra cara de la moneda que amaga la trama de «Júnior». Deixem-ho així per no desvelar més del compte les sorpreses de la comèdia, que és una al·legoria de la vida i de la mort, del mite de la joventut i del desig mai concedit de sortejar la mort.
«Júnior» torna a ser una comèdia de situació on no hi calen ni portes ni finestres perquè tot és molt transparent, des de l'arrencada amb el personatge de l'Honorable Martí Folgueroles, encara president, fins a la seva celebració d'aniversari dels 80 anys, fins a la visita de la Dalla de la Mort, o més aviat, en aquest cas, de la vida, blanca de cap a peus i amb un escut al xandall del Reial Madrid.
El transformisme, per esmentar-ho així, està a les mans de Joan Pera —i quin transformisme!— que passa de la senectud octogenària a la joventut insultant en clau “xupiguai” i amb el contrast entre la tradició de l'experiència de vuitanta anys i els nous models de vida de parella.
Mirar-se al mirall sempre és una bona teràpia. Tot i que a vegades el resultat pot donar ensurts desagradables, tot i que les batzegades serveixin per rectificar a temps quan s'és a les portes del Més Enllà.
Joan Pera sap seduir el seu públic i el públic li correspon. Fins i tot es podria dir que, en aquesta comèdia que puja de to sense perdre els estreps, li perdona que la comèdia s'hagi estiregassat més del compte, fins a les dues hores, quan es podria resoldre amb el temps convencional d'una hora i mitja o una hora i tres quarts i cap a casa, amb els pulmons una mica més amples de tant riure.
Però on hi ha comèdia hi ha, no sempre però aquí sí, final feliç i reflexiu, entendridor i generacional, un remei casolà que “Nostru Sinyó” no va preveure quan va inventar la Creació de l'Univers i que, si existís a la vida real, de segur que faria veure les coses d'una altra manera a tots aquells que poguessin viure la seva pròpia mort. (...)
