Karen

informació obra



Vestuari:
Rafató Teatre
So:
Xose Fernández
Composició musical:
Xose Fernández
Autor:
Ever Blanchet, Georges Bizet
Direcció:
Marta Gil Polo
Ajudant de direcció:
Daniel Cuello-Esparrell
Intèrprets:
Armand Villen , Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu, Carles Pulido Queralt
Direcció Musical:
Yves Abel
Sinopsi:

Dos matrimonis comparteixen un tràgic destí que mantenen en secret. L’encobriment d’aquest fet els obliga a enviar els fills a l’altra punta del planeta. Un d’ells va prendre una mala decisió en un mal moment. Han passat tretze anys i es pregunten qui son ara.
Sempre i quan es pugui moure al nostre gust la línea que separa el bé del mal, serem sempre bones persones.
Faries qualsevol cosa pel teu fill?

Un thriller que indaga els límits morals davant d’un homicidi per violència de gènere. 

KAREN explora la responsabilitat de la família en la sobreprotecció dels fills, com també la pervivència de valors masclistes en dues famílies que tenen estudis superiors i cultura, fet que no evita un estadi superior de relació home-dona

Crítica: Karen

18/05/2019

Maleït agost

per Núria Sàbat

Sí, és veritat. A l’agost sol col·lapsar-se tot: les carreteres, les platges, els hospitals... de vegades fins i tot el seny. I és en aquest “mes de merda” –en paraules de la infermera que li toca estar de guàrdia– que Ever Blanchet situa, tot i que de dos anys diferents, la seva Karen, una peça que enceta el cicle Valors familiars en escena i que es podrà veure al Teatre Gaudí fins al 9 de juny.

Dues parelles ben situades econòmicament i amb estudis, amigues i amb fills de la mateixa edat han de viure una situació que els obliga a prendre una decisió transcendental que comporta un espinós conflicte de tipus ètic. A partir d’aquest nucli central –inspirat, per cert, en un fet real–, l’autor basteix una trama que ens situa primerament en el moment actual –13 anys després que s’esdevinguessin els fets–, en què l’arribada inesperada d’un dels dos amics –penedit i desitjós de ser ben rebut– crea una certa expectació. Alhora, Blanchet esbossa uns personatges prou diferenciats per tal de mostrar diverses maneres de ser i d’actuar que s’acabaran de definir a la segona part.

Plantejada com un gran flashback, aquesta esdevé la més interessant i atractiva. L’obra adopta un aire de thriller, es crea un clímax i la intriga enganxa l’espectador; l’acció es fa més viva; el ritme, més àgil, i els personatges surten de la bonhomia per experimentar unes sotragades emocionals que obligaran als intèrprets a buscar nous matisos i recursos expressius. Un repte que les tres actrius –Isa Mateu (vital i expressiva), Maria Clausó (a qui cal agrair la seva vocalització i dicció clara) i Isabelle Bres (molt més que efectiva)– i els tres actors – Armand Villen (que dota de força el seu personatge), Carles Pulido Queralt (amb unes últimes rèpliques destacables) i Pep Planas (resolutiu i matisat)– assoleixen guiats per la bona mà de Marta Gil Polo, directora del muntatge i responsable d’una encertada i austera posada en escena, amb pocs elements escenogràfics, una disposició gairebé simètrica d’objectes i d’intèrprets i, en alguns moments, una execució a l’uníson dels moviments o de les accions que li dona una aparença coreogràfica.

I serà també en aquesta segona part quan esclataran amb més força els brots de xenofòbia, les mostres de prepotència jeràrquica, d’actituds masclistes, de violència de gènere, de sobreprotecció... no pas per incidir en la seva naturalesa ni analitzar-ne les raons, sinó per plantejar qüestions i generar el debat.