Kassandra

informació obra



Intèrprets:
Elisabet Casanovas
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Producció:
Temporada Alta, Teatre Nacional de Catalunya
Autoria:
Sergio Blanco
Direcció:
Sergi Belbel
Sinopsi:

Cassandra significa en grec antic “la que enreda els homes”. Una endevina que per despit d’un déu no rebrà mai el més mínim crèdit per als seus pronòstics. Sergio Blanco, el prestigiós autor i director uruguaià, torna al festival amb un monòleg per desmitificar el mite. Cassandra és ara un noi amb nom de noia, que viu al marge, que sobreviu del contraban i que s’expressa en una llengua que no és la seva ni la de l’autor. Una obra escrita en un anglès molt bàsic, comprensible per tothom. A través de les seves històries passades, Kassandra ens explica les nostres històries presents: les nostres insuportables guerres, les nostres infortunades Troies.

Elisabet Casanovas, finalista d'actriu als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Kassandra

25/10/2018

Elisabet Casanovas triomfa sota la perruca pèl-roja d'una Kassandra que en mans de Belbel resulta excessivament comediant

per Ramon Oliver

Quanta raó tenia la Scarlett O’Hara d’ “Allò que el vent s’endugué”, quan , per tal d’evitar deixar-se aclaparar massa per les cabòries  del dia d’avui, es deia a ella mateixa allò de “Ja ho pensaré demà. Decididament, demà serà un altra dia”.  No és estrany que la Kassandra de Sergio Blanco, aquesta dona/home acostumada a anar de tragèdia en tragèdia des de fa mil·lenis que ara sobreviu a base de prostituir-se i de practicar l’estraperlo a nivell casolà, consideri Scarlett com una de les seves heroïnes , i tingui també la mítica peli que protagonitza com la seva peli preferida . Això  amb el permís de “Pretty Woman”,que per raons obvies també ocupa un lloc molt alt en el seu  ranking cinèfil : malgrat tot el que ha viscut , Kassandra encara pot somiar que algun dia li passi com a la Julia Roberts, i es trobi un Richard Gere que reuneixi en una sola persona els dos homes de la seva vida : el germà Héctor amb el qual va viure la màxima expressió de l’amor romàntic, i l’enemic rei  Agamèmnon qui li va fer viure com a esclava  la màxima expressió de l’amor passional amb moooolt sexe de per mig.

Esclar que – i tornant a la Scarlett- dir-te a tu mateixa que demà serà un altre dia amb l’optimista esperança que serà un dia molt millor resulta una mica feixuc, quan tens poders endevinatoris que et permeten veure que el que t’espera demà , potser serà encara més fumut que el que has viscut avui. I què pots fer, quan saps que el teu nou destí és viure una nova tragèdia, però que malgrat tot , no pots deixar de viure-la perquè és l’únic destí que tens? Endevinar les coses:  com és ben sabut aquesta ha estat des de sempre la maledicció patida per Kassandra. Ella veu el futur. I això ha portat a que fins i tot en la seva estimada Troia sovint la gent li hagi  girat l’esquena i l’hagi tractat de boja. A ningú li agrada que li pronostiquin segons quines coses. Ningú va a que li llegeixin el tarot per a que li donin males noticies: això la Kassandra ( que a l’hora de guanyar-se la vida, ara també llença les cartes) ho ha acabat aprenent amb el temps, com ens demostrarà al llarg de la vetllada que passarem amb ella al Club Odyssey. Així es diu el local que Sergi Belbel ha preparat per a ella. I tal i com el descriu l’autor Sergio Blanco, aquest club pertany a aquella mena de locals que només et pots trobar a les zones portuàries ( com la Kassandra és molt mediterrània , cal suposar que mai s’ha apartat massa del mar)  més marginals.

La Kassandra, per molt lligada a les gran tragèdies gregues que estigui – tot i que cap dels grans clàssics es va dignar a escriure l’obra que la convertís en protagonista ; ella es va tenir que conformar molt a desgrat seu  amb fer sempre  de secundària esbojarrada - , ens parlarà tota l’estona en anglès. Un anglès prou primari, prou macarrònic, com per a que tots puguem seguir les seves paraules sense perdre’ns . Però és que l’anglès no és solament l’idioma universal pel que fa al món dels grans negocis o la gran cultura: també ho és pel que fa al món de la misèria i al món dels refugiats i les refugiades; al món de totes aquelles persones que sobreviuen venent el que tenen (  i sovint, només tenen el seu cos) i el que no tenen al primer desconegut que se’ls apropi: l’anglès és la llengua oficial de l’intercanvi universal.  I el magnífic autor de “Tebas Land” ( que com sabeu és uruguaià d’origen però resident en territori francès ) ha volgut que la seva heroïna amb sexe d’heroi ( de moment, el pressupost no dona per a una operació de canvi de sexe) s’expressi en aquesta llengua que ni ell mateix domina. Una forma notable d’assenyalar encara més la condició que li ha tocat assumir a Kassandra, dona amb cos encara mig d’home , filla de reis reconvertida en esclava sexual , endevina condemnada a endevinar que el taxi que és a punt d’agafar li costarà la vida i , alhora, condemnada a agafar-lo per tal de sobreviure, i addicta a aquella cançó d’ABBA ( la millor mai feta pel grup suec) el títol del qual és també una premonició del seu destí: el guanyador, s’ho emporta tot. Així ha estat sempre. I sembla ser que així seguirà sent. Al perdedor, ni aigua . Si  té set, que s’espavili com pugui. Quelcom que no pots oblidar encara que et posis careta de Bugs Bunny: la Kassandra, que no sap el que significa tenir sort, sent també devoció pel conill de la sort .

El cas és que Blanco va crear fa ara deu anys per a la seva Kassandra un monòleg amb els seus punts interactius amb el públic que , a més a més de demostrar el pes que els grans mites clàssics amb arrels gregues té a la seva obra ( només cal pensar en l’Édip de “Tebas Land” o el Narcís de “La ira de Narciso”) demostra també l’equilibri amb el qual sap moure’s pel terreny de la tragèdia presentada amb un format en el que hi té també cabuda l’humor, encara que aquest ens mostri la seva cara més patètica i punyent . Un equilibri que a Sergi Belbel li costa una mica més de mantenir en el seu vistós, brillant, decididament engrescador ,però també decididament desnivellat muntatge de l’obra. . Ja sabeu com és Belbel: la seva feblesa per la comèdia  és tan coneguda com la seva habilitat per dominar tots els ressorts d’aquest gènere . I aquí ho torna a demostrar , creant un espectacle que embolcalla al públic des del mateix moment en que aquest traspassa les portes del club Odyssey per trobar-se dins a una Kassandra funcionant ja amb tota la marxa que sap donar-li Elisabet Casanovas, que és molta i molt bona.  Casanovas – que ja ens havia demostrat abans ser una comediant de primera, i que aquí té ocasió de corroborar-ho de forma aclaparadora- no perd aquesta marxa ni per un segon: la seva és una interpretació d’aquelles que fan que una jove promesa sigui vista ja com un talent consagrat; una interpretació vibrant, enèrgica, burleta quan cal, plena també quan fa falta d’aquella ingènua tendresa que encara sobreviu dins Kassandra malgrat tot el viscut, capaç d’estar creat constantment complicitat amb el públic. Una interpretació que respon perfectament al que Belbel vol transmetre amb la seva concepció del text. El problema és que aquesta concepció del text, acaba sent irremeiablement arrossegada per l’aspecte més festiu de la proposta. Les llàgrimes, el dolor, el tràgic destí de Kassandra, s’acaben convertint així en elements tirant a secundaris. I acaben desvirtuant de forma específica un final que al club Odyssey de Belbel agafa aires apoteòsicament distesos. Tant, que corres el perill d’acabar oblidant  cap a on es dirigeix Kassandra quan agafa el taxi que portava estona esperant.