Kassandra

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Elisabet Casanovas
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Producció:
Temporada Alta, Teatre Nacional de Catalunya
Autoria:
Sergio Blanco
Direcció:
Sergi Belbel
Sinopsi:

Cassandra significa en grec antic “la que enreda els homes”. Una endevina que per despit d’un déu no rebrà mai el més mínim crèdit per als seus pronòstics. Sergio Blanco, el prestigiós autor i director uruguaià, torna al festival amb un monòleg per desmitificar el mite. Cassandra és ara un noi amb nom de noia, que viu al marge, que sobreviu del contraban i que s’expressa en una llengua que no és la seva ni la de l’autor. Una obra escrita en un anglès molt bàsic, comprensible per tothom. A través de les seves històries passades, Kassandra ens explica les nostres històries presents: les nostres insuportables guerres, les nostres infortunades Troies.

Elisabet Casanovas, finalista d'actriu als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Kassandra

05/03/2019

Original monòleg per una actriu que ha deixat de ser una promesa

per Pep Barbany

Que en un monòleg l’actor o actriu protagonistes són claus, fins i tot més enllà del text, és una evidència. I veient el meravellós espectacle que ofereix Elisabet Casanovas a Kassandra, costa imaginar aquesta dramatúrgia de l’uruguaià Sergio Blanco interpretat per algú més.

D’entrada, quan un llegeix la sinopsi de Kassandra, costa de creure que la proposta de Blanco, que parteix d’un personatge de la mitologia grega anecdòtic i totalment secundari (Casandra) i la trasllada als nostres dies per parlar-nos de drames molt actuals com les guerres, els refugiats o el comerç sexual, pugui quallar. Malgrat que els clàssics ho són precisament perquè els temes que toquen són universals i atemporals, no és gens fàcil “actualitzar” o “contemporitzar” les tragèdies gregues.

Però l’aposta de Kassandra de convertir la sala petita del TNC en un club nocturn (de suggerent nom “Odissea”) té la virtut de ser tan arriscada i passada de voltes que acaba funcionant. Jugant des del principi amb la confusió de no tenir clar si ens parla el personatge mitològic original o una reencarnació en una prostituta transsexual, el monòleg que interpreta brillantment una enèrgica, entregada i creïble Elisabet Casanovas interpel·la directament els espectadors, repartits en la seva majoria en les taules d’aquest club de constants tons vermellosos. I això vol dir que Kassandra ha d’interaccionar constantment, comunicant-se amb una barreja d’anglès macarrònic amb tocs de català i castellà, i amb la dificultat afegida d’improvisar en funció de les respostes i reaccions dels espectadors.

El resultat d’aquesta arriscada funció (dirigida brillantment per un Sergi Belbel que res reconeix enamorat del talent d’Elisabet Casanovas) acaba sent molt meritori: és molt senzill connectar amb la soledat i el drama d’aquesta Kassandra, i les reflexions amb l’actualitat resulten molt potents sense oblidar la crítica i l’humor negre. Senzillament espectacular.