Els espectadors d'aquesta «Kassandra» no trigaran gaire a adonar-se que els dos Sergis, tant Sergio Blanco (Montevideo, Uruguai, 1971), establert a París i autor del text de «Kassandra», com Sergi Belbel (Terrassa, 1963), el director de l'espectacle, els han parat una trampa, en complicitat, esclar, amb l'actriu —¿només actriu...?—, l'actriuassa Elisabet Casanovas! (Barcelona, 1994), una Cassandra roig encès que posa el teatre de panxa enlaire amb un muntatge que fuig de tots els registres que fins ara s'havien vist protagonitzat per un únic personatge i, a més, sorgit de la literatura més clàssica d'entre les clàssiques.
¿I quina és la trampa parada per l'autor, el director i l'actriu de «Kassandra»? Doncs que de les entranyes de la mitologia grega d'on prové Cassandra, la filla d'Hècuba i Príam, rei de Troia..., si hem de ser sincers... res de res. O ben poca cosa. Que aviat qui domina el pati és la Kassandra contemporània, transsexual, exiliada, víctima de la guerra moderna, fantasiosa, esclava sexual, tiradora de cartes, mostra de carn humana d'un temps convuls, dura i tendra a la vegada, de llengua desconeguda trasplantada a un anglès iniciàtic universal, plena d'energia per sobreviure al llast de la tragèdia que arrossega sobre el cos.
La Kassandra de «Kassandra» manté la guspira de la infància i la ingenuïtat. La d'ella i la de tantes Kassandres que com ella busquen un lloc al món. S'encaterina amb el conill de la bona sort, en Bugs Bunny, amb carota de carnestoltes inclosa —però ni que Kassandra es vesteixi de Bugs Bunny, Kassandra es queda—, s'il·lumina amb Julia Roberts i la seva «Pretty Woman», es transforma en l'Scarlett O'Hara de Vivien Leigh, la de «Gone with de Wind» (traduïda barroerament per «Allò que el vent s'endugué») i s'aferra, com ella feia, a la incògnita i l'esperança del demà, que diu que serà un altre dia.
Amb tot això, si al damunt s'hi barreja la tragèdia de la guerra de Troia —sí, la mateixa que l'actor Eduard Farelo ha recordat a «Una Il·líada»—, l'enamorament amb Hèctor, la pèrdua de l'únic amor de la seva vida —foto central de revista amb cos escultòric—, el xantatge d'Aquil·les, el concubinatge amb Agamèmnon o la mala topada amb Climtemnestra, ningú no pot dir que el vell Homer no hi tingui alguna cosa a veure, almenys pel nom del bordell de carretera, Club Odissey —per atzar com el nomdel rei d'Ítaca, Odisseu, casat amb Penélope, ep!, no la Cruz, sinó el punt de “cruz”, que és una altra cosa— i tot plegat en un espai despullat, amb grades a tres bandes, amb ambientació “rouge, rouge”, en una atmosfera de cabaret —atenció perquè no hi entrades numerades i aproximadament només els primers cinquanta espectadors que hi entren tenen taula— i amb una fugida final de Kassandra, després de rebre una trucada al mòbil, a l'exterior de la sala amb un final de taxi de lloguer negre i groc sota la pluja i en una fugaç llampegada a «Singing in the Rain».
Ja he dit que tot plegat no seria possible sense una actriu de pedra picada, encara de nova fornada, però que consolida definitivament aquí el seu futur escènic. El paper de Kassandra que hi fa no està tan allunyat del que ja feia en un altre club, el «Paradise», representant en cos i llengua una prostituta de l'est, Veroshka, en un espectacle juvenil que va passar potser massa desapercebut al Teatre Poliorama i que va sorgir després del boom de la sèrie filosòfica de «Merlí», i que, juntament al paper esclatant de la Zerafina que la va descobrir a «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, dirigida també per Sergi Belbel al mateix TNC, l'ha portada a jugar-se ara la pell, la perruca vermella i gairebé la integritat física després d'abocar-hi uns cent minuts ininterromputs en cada funció amb aquest paperàs de Kassandra, que és dels que es fan difícils d'oblidar.
«Kassandra» és un espectacle per a espectadors veterans àvids de noves experiències però també és un espectacle que hauria de tenir cues d'espera a la porta de grups d'adolescents d'institut i de nous espectadors reticents al teatre. Per l'empatia d'edat amb l'actriu després de «Merlí», per les referències de la mitologia grega pròpies dels programes d'ensenyament portades al dia, per l'atrevida posada en escena, pel tractament de l'anglès bàsic que s'hi utilitza exclusivament —aprengui anglès en dues hores!— i per una història que s'explica a vegades gestualment, a vegades físicament, a vegades amb només una dotzena escassa de paraules: “brother, sister, mother, father, boy, oh my god!, war, crazy, heart...” i sobretot, “I love you, I love you”, i també “I like my body.... I like my body...”
És la Kassandra estrangera, el noi que s'ha convertit en noia, la prostituta que interactua amb els espectadors, que els tira les cartes amb pronòstics de futur que a vegades més val no conèixer, i que es busca dos intèrprets —traductor Google en directe!— a banda i banda i entre taules per ajudar la comprensió dels qui potser no l'entendrien quan fa un esforç per parlar en la llengua dels que l'escolten. És aleshores quan apareixen alegrement “polles”, “titoles” i algunes perles lingüístiques més que converteixen la tragèdia grega en comèdia contemporània i en un estel·lar cant a la desesperada recerca de l'estimació i l'amistat que esborri qualsevol rastre de tragèdia personal. (...)
