Kokoro

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Nick Coutsier, Sergi Parés, Diego Sinniger de Salas
Dramatúrgia:
Jordi Oriol Canals
Escenografia:
Xesca Salvà
Composició musical:
Josep Baldomà
Il·luminació:
Fabiana Piccoli
Producció:
Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors
Coreografia:
Lali Ayguadé
Direcció:
Lali Ayguadé
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Quatre ballarins busquen l’amor, es fan preguntes i miren de respondre-les amb el cos com a instrument bàsic. "Kokoro" reflexiona sobre la transformació com a destí inevitable, i per fer-ho Ayguade se serveix dels diferents registres dels intèrprets (hiphop, tècniques contemporànies, dansa d’arrels, clown, acrobàcia, etc.) i de les seves distintes personalitats.

Crítica: Kokoro

23/01/2016

Ampliant horitzons

per Montse Otzet

Veient l’obra que ens ocupa, Kokoro, s’observa que Lali Ayguadé no s’ha quedat en els llorers de la fama atorgats per la seva condició de bona ballarina, categoria a la qual ha arribat a través del  treball  amb coreògrafs com Akram Khan o Hofesh Shechter per citar-ne dos, doncs la ballarina amplia l’horitzó i enfoca la seva creativitat cap a la coreografia i direcció d’espectacles, sent Kokoro el primer que presenta de gran format.

En aquesta obra Ayguadé reflexiona sobre la identitat, sobre el fet de ser un mateix o la transformació que l’ésser humà pot experimentar en el moment de relacionar-se amb altres. Tot aquest calidoscopi, tant físic com emocional, es mostra dalt l’escenari a través de quatre personatges encertadament diferenciats tant pel seu físic  com per la seva forma de vestir.  Ells són una dona i tres homes, propietaris d’un gest diferenciat, que es transformen per tal de donar pas a una evolució inevitable que genera referències com, entre altres, al transvestisme, a la insatisfacció, a la complicitat, a l’agressivitat o a la vellesa.

La trobada d’aquests individus té lloc en una església, un espai que propicia la identitat individual i de grup i l’evolució cap a noves creences, tot depenent del discurs que reben i del qual en poden ser víctimes o beneficiaris.  A aquest indret religiós, escenificat per uns inequívocs bancs, s’hi sumen espais més quotidians presidits per d’ una butaca i una catifa, a la vegada que es creen unes atmosferes delimitades per una excel·lent il·luminació, autoria de Fabiana Piccoli, que maximitza l’obra al llarg del seu trajecte. Un altre encert del muntatge es troba en la composició musical que ha fet  Josep Baldomà i que ajuda a posar l’accent a històries que viuen en solitari o en grup els personatges. Unes històries, amb pinzellades de drama però també amb esquitxades d’humor, que pel seu excés i ànsies de narració, entorpeixen el ritme del muntatge que en moments resulta massa feixut.

Però, sens dubte, Kokoro és un pas endavant d’una creadora que demostra saber cap on va i que té l’encert de saber escollir la gent que ha de transmetre les seves inquietuds i reflexions com és el cas d’Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Sergi Parés i Diego Sinniger de Salas, quatre excel·lents artistes que omplen la seva interpretació no tan sols amb el moviment corporal sinó que també mitjançant unes bones dosis d’ expressions dramàtiques. En aquest apartat cal citar de forma especial, Anna Calsina.