Veient l’obra que ens ocupa, Kokoro, s’observa que Lali Ayguadé no s’ha quedat en
els llorers de la fama atorgats per la seva condició de bona ballarina,
categoria a la qual ha arribat a través del
treball amb coreògrafs com Akram
Khan o Hofesh Shechter per citar-ne dos, doncs la ballarina amplia l’horitzó i enfoca la seva creativitat cap a la coreografia i
direcció d’espectacles, sent Kokoro
el primer que presenta de gran format.
En aquesta obra Ayguadé reflexiona sobre la
identitat, sobre el fet de ser un mateix o la transformació que l’ésser humà pot
experimentar en el moment de relacionar-se amb altres. Tot aquest calidoscopi, tant físic com emocional,
es mostra dalt l’escenari a través de quatre personatges encertadament
diferenciats tant pel seu físic com per la seva forma de vestir. Ells són una dona i tres homes, propietaris d’un
gest diferenciat, que es transformen per tal de donar pas a una evolució
inevitable que genera referències com, entre altres, al transvestisme, a la
insatisfacció, a la complicitat, a l’agressivitat o a la vellesa.
La trobada d’aquests individus té lloc en una església,
un espai que propicia la identitat individual i de grup i l’evolució cap a
noves creences, tot depenent del discurs
que reben i del qual en poden ser víctimes o beneficiaris. A aquest indret religiós, escenificat per uns
inequívocs bancs, s’hi sumen espais més quotidians presidits per d’ una butaca i
una catifa, a la vegada que es creen unes atmosferes delimitades per una excel·lent
il·luminació, autoria de Fabiana Piccoli, que maximitza l’obra al llarg del seu trajecte.
Un altre encert del muntatge es troba en
la composició musical que ha fet Josep
Baldomà i que ajuda a posar l’accent a històries que viuen en solitari o en
grup els personatges. Unes històries, amb pinzellades de drama però també amb
esquitxades d’humor, que pel seu excés i ànsies de narració, entorpeixen el
ritme del muntatge que en moments resulta massa feixut.
Però, sens dubte, Kokoro és un pas endavant d’una creadora que demostra saber cap on
va i que té l’encert de saber escollir la gent que ha de transmetre les seves inquietuds
i reflexions com és el cas d’Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Sergi Parés
i Diego Sinniger de Salas, quatre excel·lents artistes que omplen la seva
interpretació no tan sols amb el moviment corporal sinó que també mitjançant
unes bones dosis d’ expressions dramàtiques. En aquest apartat cal citar de
forma especial, Anna Calsina.
