Kokoro

informació obra



Intèrprets:
Nick Coutsier, Sergi Parés, Diego Sinniger de Salas
Dramatúrgia:
Jordi Oriol Canals
Escenografia:
Xesca Salvà
Composició musical:
Josep Baldomà
Il·luminació:
Fabiana Piccoli
Producció:
Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors
Coreografia:
Lali Ayguadé
Direcció:
Lali Ayguadé
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Quatre ballarins busquen l’amor, es fan preguntes i miren de respondre-les amb el cos com a instrument bàsic. "Kokoro" reflexiona sobre la transformació com a destí inevitable, i per fer-ho Ayguade se serveix dels diferents registres dels intèrprets (hiphop, tècniques contemporànies, dansa d’arrels, clown, acrobàcia, etc.) i de les seves distintes personalitats.

Crítica: Kokoro

23/01/2016

L'altaveu del cos

per Jordi Sora i Domenjó

Un grapat de personatges van apareixent en escena, sense solució de continuïtat. Poden dibuixar un temple religiós, un quadrilàter de boxa o una estança familiar. Situacions que tenen totes en comú les relacions més o menys intenses entre ells i com a nexe argumental el pas del temps i les transformacions que es van produint en les seves ànimes i actituds personals. Són quatre intèrprets amb una perfilada coordinació en les coreografies grupals i provinents de diverses disciplines en les arts del moviment. No s'accentua la diversitat, sinó la conjunció. Al capdavall és més semblant del que no pas ens sembla l'impacte que produeix en qualsevol els canvis de la vida, siguin aquests motivats per circumstàncies i en contextos socials diferents. En conjunt, Kokoro és una obra coral sense defugir algun moment de brillantor solista com el que executa Sergi Parés. I amb una determinada dramatúrgia que condiciona tot l'espectacle.

A risc de simplificar una mica, hi ha un tipus de dansa que busca en el gest, el moviment, l'expressivitat i la flexibilitat dels cossos una paleta expressiva autònoma, completament contrastada amb la paraula textual, des de la qual dotar de sentit i significat una coreografia. L'autor té una idea que explica a través del dibuix efímer dels ballarins i que l'espectador entén a la seva manera gràcies a la imaginació o els recursos de què disposi. Després, al meu entendre, hi ha aquell altre conjunt de propostes que busquen encabir en una narrativa més o menys complexa una oportunitat per a traduir en moments ballats les grans línies mestres d'allò que es vol transmetre. A partir d'una idea forta i la seva transposició en el llenguatge simbòlic per excel·lència, els mots, troba la millor manera de convertir-los en imatge evanescent. Són dos models de producció en dansa, sembla que aquest darrer cada cop amb més predicament entre el sector.

El cas és que qualsevol de les dues opcions resulten artificioses per al cos que balla. Són operacions derivades, i per tant allunyades de l'essència d'aquest llenguatge propi. La dansa, per ella sola, pensa i fa pensar. Només cal percudir-la, deixar-se endur pel seu propi sistema de dir les coses, fixar-se en els seus desplaçaments i la manera com juga amb l'espai i el temps. Una mirada atenta permet tant al coreògraf com a l'observador una infinita gama de colors incommensurables des de la paraula. I les transformacions que pot ensenyar sobre l'escenari tenen a veure, efectivament i al fil del significat de la paraula del títol de l'obra: el cor de les coses, amb una fissura que ha ocupat des d'antic l'interès dels pensadors i al conjunt de la humanitat: la vida -cos i ànima- com a fletxa de successions i les pertinents adaptacions a què ens aboca.

Però per fer-ho diria que primer cal alliberar-se de la constricció de la paraula...