Un
grapat de personatges van apareixent en escena, sense solució de
continuïtat. Poden dibuixar un temple religiós, un quadrilàter de
boxa o una estança familiar. Situacions que tenen totes en comú les
relacions més o menys intenses entre ells i com a nexe argumental el
pas del temps i les transformacions que es van produint en les seves
ànimes i actituds personals. Són quatre intèrprets amb una
perfilada coordinació en les coreografies grupals i provinents de
diverses disciplines en les arts del moviment. No s'accentua la
diversitat, sinó la conjunció. Al capdavall és més semblant del
que no pas ens sembla l'impacte que produeix en qualsevol els canvis
de la vida, siguin aquests motivats per circumstàncies i en
contextos socials diferents. En conjunt, Kokoro
és una obra coral sense defugir algun moment de brillantor solista
com el que executa Sergi Parés. I amb una determinada dramatúrgia
que condiciona tot l'espectacle.
A
risc de simplificar una mica, hi ha un tipus de dansa que busca en el
gest, el moviment, l'expressivitat i la flexibilitat dels cossos una
paleta expressiva autònoma, completament contrastada amb la paraula
textual, des de la qual dotar de sentit i significat una coreografia.
L'autor té una idea que explica a través del dibuix efímer dels
ballarins i que l'espectador entén a la seva manera gràcies a la
imaginació o els recursos de què disposi. Després, al meu
entendre, hi ha aquell altre conjunt de propostes que busquen encabir
en una narrativa més o menys complexa una oportunitat per a traduir
en moments ballats les grans línies mestres d'allò que es vol
transmetre. A partir d'una idea forta i la seva transposició en el
llenguatge simbòlic per excel·lència, els mots, troba la millor
manera de convertir-los en imatge evanescent. Són dos models de
producció en dansa, sembla que aquest darrer cada cop amb més
predicament entre el sector.
El
cas és que qualsevol de les dues opcions resulten artificioses per
al cos que balla. Són operacions derivades, i per tant allunyades de
l'essència d'aquest llenguatge propi. La dansa, per ella sola, pensa
i fa pensar. Només cal percudir-la, deixar-se endur pel seu propi
sistema de dir les coses, fixar-se en els seus desplaçaments i la
manera com juga amb l'espai i el temps. Una mirada atenta permet tant
al coreògraf com a l'observador una infinita gama de colors
incommensurables des de la paraula. I les transformacions que pot
ensenyar sobre l'escenari tenen a veure, efectivament i al fil del
significat de la paraula del títol de l'obra: el cor de les coses,
amb una fissura que ha ocupat des d'antic l'interès dels pensadors i
al conjunt de la humanitat: la vida -cos i ànima- com a fletxa de
successions i les pertinents adaptacions a què ens aboca.
Però
per fer-ho diria que primer cal alliberar-se de la constricció de la
paraula...
