Kokoro

informació obra



Intèrprets:
Nick Coutsier, Sergi Parés, Diego Sinniger de Salas
Dramatúrgia:
Jordi Oriol Canals
Escenografia:
Xesca Salvà
Composició musical:
Josep Baldomà
Il·luminació:
Fabiana Piccoli
Producció:
Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors
Coreografia:
Lali Ayguadé
Direcció:
Lali Ayguadé
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Quatre ballarins busquen l’amor, es fan preguntes i miren de respondre-les amb el cos com a instrument bàsic. "Kokoro" reflexiona sobre la transformació com a destí inevitable, i per fer-ho Ayguade se serveix dels diferents registres dels intèrprets (hiphop, tècniques contemporànies, dansa d’arrels, clown, acrobàcia, etc.) i de les seves distintes personalitats.

Crítica: Kokoro

04/10/2015

Molta dansa, un esquema de personatges i un pessic de comicitat

per Jordi Bordes

Lali Ayguadé és una ballarina que projecta línies infinites amb els seus braços i les seves cames i, tot seguit, els fragmenta tant com vol, amb uns moviments mil·limetrats, mentre expressa en la mirada i el rostre l'actitud del personatge. Ara, per primer cop, es queda entre caixes en la seva primera coreografia de format mitjà. Quatre ballarins es desplacen, contacten, generen diàlegs coreogràfics i també de relacions de personatges, més o menys abstractes però d'un potent magnetisme.  Ella no és cap d'ells però hi és en tots. "Kokoro" vol dir ànima i, sota aquest títol, Ayguadé (amb la dramatúrgia de Jordi Oriol, menys tensada del que és habitual per no ofegar la dansa, que és la prioritat en aquesta escena) planteja diferents quadres: el descriptiu (els bancs d'Església i la homilia del mossèn); el narratiu (la relació dels personatges dins del temple o en altres claus de la coreografia); el conceptual (l'ànima compactada occidental davant l'africana, molt més lliure, amb una torsió d'esquena quasi innata, que insufla molt d'aire); o el de denúncia (la por a la Mort, la necessitat de viure amb plenitud la Vida).

La dansa que presenta Ayguadé fluctua entre dos móns: L'obert, de contacte amb les extremitats superiors i els cossos, àmplia, vistosa, que provoca enveja als espectadors de poder ballar-la; i l'introspectiu, en què el dolor s'accentua al rostre, són intants de "solo" que el tempo demana quietud i la il·luminació centra l'atenció al punt just. El poc text que es declama és prescindible, tot i que dóna colors còmics que permeten una connexió directa amb l'espectador, que riu de gust amb les insinuacions (marca de la casa) d'un irreverent Jordi Oriol.