Temporada Alta acostuma a designar un espectacle que es considera “inaugural”. Habitualment és una estrena i, en ocasions comptades, és un espectacle fet a mida, que no es tornarà a repetir, com per exemple Bouvetoya (TA2020), dirigida també per Julio Manrique. Són espectacles que es munten per commemorar alguna fita o esdeveniment concret relacionat amb el festival. No és el cas de L’adversari, l’adaptació teatral del reportatge novel·lat homònim, obra del periodista i escriptor francès Emmanuel Carrére (París, 1957), publicat l’any 1999, que va arribar al nostre país l’any 2000 (Anagrama/Empúries) i que ha obert el foc en l’edició d’enguany del festival de teatre de tardor de Catalunya, de l’Estat i de l’Europa del Sud. La producció l’afronta, significativament en solitari, Temporada Alta. L’explotació posterior –distribució– estarà en mans de Bitò Produccions, organitzadora del festival. Ja hi és en el seu web, disponible per a la contractació. Tranquils al Cap i Casal, que de l’1 al 19 de març es podrà veure al Teatre Romea. Estic convençut que serà un èxit de públic.
En aquest nostre país, avui en dia més que mai, és un esquer irresistible una peça que explica un assassinat múltiple que va succeir l’any 1993 a Suïssa i que inclou en la història un seguit de detalls peculiars, com que l’assassí era el cap de la família assassinada; un home, ciutadà exemplar, de nom Jean-Claude Romand, que va viure en una mentida sobre la seva pròpia identitat i que va ser capaç de mantenir-la durant poc menys d’una vintena d’anys, aconseguint enganyar a tothom, inclosos pares, dona, fills, gos –les víctimes mortals- i amics, estafes econòmiques a alguns d’ells incloses. Després del bany de sang, va mirar de suïcidar-se, sense aconseguir-ho i, al cap de tres dies, quan va recuperar la consciència a l’hospital, tothom ja coneixia la història de l’engany. Una peça com aquesta, deia, està destinada a triomfar tant punt algú decideix posar llum a la foscor.
L’adversari segons Manrique, Artigau i Genebat, amb interpretacions de Pere Arquillué i un excels –com d’habitud- Carles Martínez, és un espectacle que, a parer meu, essent fidel al text, malgrat la necessària adaptació i per tant, retallada, no és fidel a l’esperit del llibre, a l’essència. No planteja qüestions bàsiques que el llibre escrit per Carrére, que portat al teatre és gairebé una peça verbatim, sí que planteja. A la més important de totes hi fa referència, de passada, al principi i a la fi del muntatge. M’explico. El fet que el mateix escriptor faci un pas endavant i es situï com a protagonista de la història és un dels pilars fonamentals del llibre, gairebé l’essència. Va ser l’única manera que va trobar d’escriure aquesta història, evitant fer una hagiografia o un treball que no justifiqués, ni de lluny, els actes de Romand. Tot i haver pres aquesta mesura, una sensació plana per tot el llibre i l’autor l’explicita tot sovint: té molts dubtes a l’hora de creure’s Romand, a l’hora de creure’s les seves explicacions i encara més, a l’hora de creure en la seva redempció a través de la religió catòlica durant la seva època de presidiari. Unes quantes vegades expressa els dubtes sobre si ell mateix és algú a qui Romand enganya, com els altres, i no té gens clara la seva posició ètica davant un personatge que el fascina i el fastigueja, com al lector. Carrére dubta fins i tot de si ha de mantenir-hi contacte, si això no dona ales al victimisme de Romand, al narcisisme que treu la poteta tot sovint en veure que se’l presta atenció. L’autor dubta davant la possibilitat que si escriu un llibre sobre l’assassí, això suposi un factor més d’un procés de “canonització” sobre el qual l’alerta una companya de professió un parell de dies abans del judici de Romand, l’altre protagonista de L’adversari, que en hebreu vol dir Satanàs. Això, que és el moll de l’os del llibre, sobre l’escena es ventila en un parell de diàlegs.
L’altre focus d’interès és assistir a la construcció de la farsa per part de Romand. Com s’ho fa per enganyar tothom i mantenir la mentida tant temps i per què ho fa? Respecte a la construcció de la mentida, no té massa secret, però requereix perícia, imaginació, uns grans dots de persuasió i molta sort en forma d’imponderables diversos. La motivació són figues d’un altre paner. Carrére explica que pretenia trobar respostes al respecte en escriure el llibre, però només llança moltes qüestions sense respondre, dubtes, dels quals el muntatge en fa un recull parcial. Una de les qüestions a analitzar és la capacitat que tenim de fabular, de construir-nos una imatge per tal de satisfer la nostra necessitat de ser acceptat i valorat pels altres. Romand porta aquest aspecte fins a extrems patològics, creant una espiral de la qual no en surt, sense poder determinar mai, amb una mirada externa, si és perquè no pot o no vol. Més dubtes.
Pel que fa als aspectes formals, destacaria sobretot el suggeridor espai sonor de Damien Bazin, que simula els acúfens, aquells sons o xiulets molt molestos que de vegades sentim sense que hi hagi cap font externa que en sigui la causant. Es podria interpretar com un senyal d’alerta constant davant les fabulacions de Romand, o com un senyal de confusió del mateix Carrére davant el relat del farsant. En tot cas, en una intensitat i volum ascendents, mantenen el públic amb les orelles dretes.
Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant. El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
