Julio Manrique és amic dels espais escènics en forma de peixera i de gran angular. Només cal recordar Les tres germanes, al Lliure, o bé L'habitació del costat, a la Villarroel. O el quadre panoràmic de Les coses que dèiem avui de Neil Labute, a la Sala Beckett el 2010. Que l'escenari de L'adversari estigui carregat de mobles sofàs, cadsires i caixes només pot indicar que el retrat no és la de la casa benestant de l'investigador de l'OMS, si no el seu cervell. O, en tot casm el pis d'estudiant on es forja la primera mentida que trasllada l'error a la tragèdia. Jean-Claude Romand: està atrapat. Aquest influent investigador de l’OMS es revela com un gran mentider i assassí de la seva pròpia família. Emmanuel Carrère es va obsessionar també amb aquesta història i no va deixar d’indagar fins que va escriure aquesta narració de true crime en què ell mateix apareix. Julio Manrique proposa, doncs, una escena en què hi ha els dos protagonistes del llibre (l’autor i el criminal), que mantenen una conversa pacífica, racional sobre un crim múltiple atroç. La peça coincideix amb un altre treball de true crime a l'Akadèmia: Dirrty boys, en canvi, sí que obra l'opcio a si aquells menors que van atonyinar una criatura sense cap motiu tenen dret a una segona oportunitat. I si seran capaços de'aprofitar-la. L'autor Gerard Guix també opta per ensenyar dues sortides antagòniques davant d'un mateix ingrés a un centre de menors.
Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés. L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L'adaptacio d'Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
