S'està veient aquests dies una sèrie basada en fets reals sobre un parlamentari del Regne Unit, John Stonehouse, que abans de l'etapa de Margaret Thatcher es va involucrar en un afer tèrbol d'espionatge sisplau per força lligat per un xantatge del règim de la Txecoslovàquia en plena Guerra Freda, molt abans de la caiguda del Mur.
Stonehouse, ofegat pels deutes i per la descoberta a la premsa del seu cas, amb adulteri inclòs amb imatges reveladores, decideix adoptar una personalitat diferent d'un ciutadà difunt i simular la seva desaparició com a Stonehouse fugint a Austràlia. Però l'estratagema li dura poc i aviat és descobert, entre altres coses perquè el seu vot de parlamentari és imprescindible per a l'equilibri del feble govern anglès de l'època abans de l'entrada de la Dama de Ferro.
Contràriament a Jean-Claude Romand, el protagonista de la novel·la «L'adversari» d'Emmanuel Carrère, el parlamentari anglès John Stonehouse no va matar la seva família, gos inclòs, ni va calar foc a casa, sinó que va acceptar la presó i es va fer fort en la seva pròpia mentida. Això fa pensar que hi ha una diferència entre un polític —que davant d'un mal pas sempre pot dir que és perseguit per la seva ideologia— i un ciutadà de carrer que no té una excusa tan senzilla.
L'escriptor francès Emmanuel Carrère (París, 1957), que es va cartejar amb l'assassí quan ja era a la presó, va estar més de sis anys a escriure la diabòlica història de Jean-Claude Romand que durant divuit anys es va fer passar per metge i funcionari de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), va muntar tripijocs d'estafa financera per sobreviure, fins que el gener del 1993, en veure's descobert després d'haver aguantat la farsa tants anys sortint cada dia de casa per anar a la feina o anant de viage, però en realitat passant les hores dins el seu cotxe en estacions d'autopista i altres indrets apartats, va decidir després d'un dinar familiar, matar la dona, els fills, els pares, el gos i, després d'autointoxicar-se, va calar foc a l'habitatge amb la mala sort de sobreviure i estar un temps en coma fins que, un cop recuperat, va passar a la presó el temps de la sentència que li va caure pel múltiple assassinat familiar: cadena perpètua convalidada per vint-i-un anys que es van acabar de complir el 2015.
Com que la novel·la, publicada a França el 1999 i aquí el 2000 per l'acord entre Anagrama i Empúries en traducció de Marta Marfany, és prou coneguda pel seu impacte, segurament que seria un error que se'n volgués fer una adaptació teatral que fos no només fidel a la història sinó lineal a la trama literària. Per això, el trio dramatúrgic de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que també dirigeix el muntatge, fan una mena de mirada a vol d'ocell sobre la novel·la —que convida a rellegir-la— per convertir-la en una peça teatral paral·lela —ja existia una versio cinematogràfica i dues obres teatrals franceses— que aquí aconsegueix la seva màxima esplendor amb la interpretació de l'actor Pere Arquillué (que fa de l'escriptor Emmanuel Carrère i un altre estol de personatges secundaris) i l'actor Carles Martínez (que adopta el paper del personatge de l'assassí Jean-Claude Romand).
La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l'escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d'apartament de l'escriptor. Si s'hagués adoptat, per exemple, la fredor d'una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l'escriptor, segurament que l'impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d'una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
L'actor Pere Arquillué, d'extensa i valorada carrera, s'està “especialitzant” en la representació de papers de gran envergadura que no només es tanquen en un únic personatge sinó que simplement amb matisos de veu, amb matisos d'expressió, amb monòlegs interiors dins de monòlegs oberts, amb silencis i alguns moments de distensió, que mostren un ventall de veus diverses dins d'una mateixa història. En aquest cas, a més de l'autor de la novel·la, la dona, els fills, els pares de l'assassí, els togats, algun amic...
Aqui cal remarcar també el paper de l'actor Carles Martínez que, ell sí, més absorbit pel personatge de “l'Adversari” —el diable en llenguatge bíblic perquè darrere de la novel·la hi ha un intent de redempció—, mostra el pes que l'assassí Jean-Claude Romand arrossega per uns fets que va mantenir amb indubtable enginy i constància durant divuit anys, convençut potser que, com que la vida és una farsa, el millor que un pot fer és lliurar-s'hi a fons adoptant el paper del farsant. (...)
