D’absència i d’amistat, entre altres coses, us parlen les sis històries que se us explicaran a cau d’orella i de manera personal. En aquest seguit de càpsules hi trobareu solitud, però també calidesa.
Les maneres de dur a escena una història són tan diverses com àmplia és la imaginació de qui se n’encarrega de fer-les. I algunes no necessiten ni tan sols un escenari pròpiament dit, sinó que poden transcórrer sense problema... dins d’una caixa. Poseu-vos els auriculars que us facilitaran i escolteu la narració de Marta Barceló, llegida per un actor o actriu. Fixeu la mirada en la caixa: la sorra d’una platja tropical que s’estén pel terra d’una habitació, la cabina d’un camió a mitjanit, la caixa amable d’un supermercat, la pantalla d’una aplicació per compartir amistat, la radiografia d’una mà esquerra, objectes de tota una vida compartits per dues amigues... Tot són històries de solitud que fan servir recursos audiovisuals per parlar-vos d’assumptes tan quotidians com les migracions, l’envelliment de la població, la mobilitat internacional, la societat de consum, la conversió d’homes i dones en mercaderia... Però potser la presència i l’acompanyament d’algú altre ho pugui canviar tot i inundar de calidesa aquesta caixa plena de solitud. I és que l’equip creador d’aquestes sis històries que us explicaran només a vosaltres (o en parella), en un clima d’intimitat absoluta, transmet una crida a tenir cura de l’altre, un recordatori de la necessitat que valorem i reforcem l’amistat, la companyia i els nostres companys i companyes de vida.
És una proposta de Coma14, el projecte de creació escènica liderat pel director mallorquí Tolo Ferrà, i de La Société de la Mouffette, de l’actriu i creadora Vera González. Tots dos porten a escena textos de Marta Barceló, una llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona que també s’ha format com a artista de circ, però ha acabat escrivint guions per a sèries de televisió, muntatges teatrals i novel·les infantils. Autora, entre altres obres, de Tocar mare, o de Zona inundable, va ser candidata als premis Max de l’any 2023.
Marta Barceló (Zona inundable, Abans que arribi l'alemany, Tocar mare, remor) ha descrit mitja dotzena de càpsules. Són contes de veus anònimes que expliquen situacions que molts podríem haver viscut, O conviscut. El mèrit de la proposta és que s'explica a cau d'orella des d'unes estacions quasi immersives. La proposta juga a forçar coneixences per parelles.
Si a Cases, hi ha un codi que convida a participar-hi, ara l'acció va molt més dirigida (a excepció de l'enquesta per trobar amor cibernètic que ja augurava Miguel Ríos als anys 80) i juga amb dispositius que plantegen solucions diverses per a cada petita història.
La calidesa augura que hi ha un fil vermell, una mena de connexió astral en què el conductor de camió que viatja a Manchester coincideix amb l'àvia que té por quan se'n van les llums de l'escala; amb les amigues, que ja àvies, decideixen anar a viure juntes. Hi ha un amic invisible que els convoca des de l'armari del rebost. I la mare ho segueix a distància. I l'espectador somriu la tendresa que respira aquest submón tan íntim i tant universal alhora, ressona al Delicades de T de Teatre. En el viatge als objectes d'antiquaris, o dels Encants, o de la calaixera de l'àvia (com el Passatge d'Albert Coma) hi ha un reguerot de vida, de nostàlgia que convida a abraçar i conversar amb els visitants de la sessió.
Preciós. Quan una papallona surt volant de Manchester, a Catalunya... una parella de desconeguts s'atreveix a conversar calmosament prenent una beguda al bar del teatre, gràcies a unes misterioses entrades amb flaire de cine antic...