La cançó de sempre

informació obra



Sinopsi:

Què ho fa que són aquelles cançons senzilles sentides en el bressol les que més em commouen? Què ho fa que sempre vull tornar a casa, fins i tot, quan el camí ja s’ha esborrat? Què ho fa que estimi la meva terra com el nadó estima el batec de la seva mare?

I, malgrat tot, per què em comporto a casa meva com un foraster, que arriba de nit per arrencar de la terra allò que desitja? Per què tracto a la meva mare, la terra, com un objecte que es pot comprar, utilitzar i vendre? Per què trepitjo les cendres dels meus pares i robo el pa dels meus fills? Com és que tothom treballa per a entristir al món, avui dia? Que cada invent que fan els homes és per a portar la tristesa més de pressa, per cordills, per l’aire, pertot arreu; que l’home aprèn totes les llengües per a encomanar la tristor de més maneres diferents; que corre adelerat com el vent per a portar més aviat la mala nova? Que ens voldrien junyir a una màquina i fer-nos màquina, i posar-nos transmissions per nervis, i caldera per cor, i del que en dèiem esperit fer-ne un rellotge automàtic?

Quina classe de vida duc en aquesta ciutat si surt el sol, es pon, es vesteix el dia, sense que jo me n’adoni; si la nit s’omple d’estels, i no els veig; si allà d’enllà deuen florir els arbres, i no s’obre ni una flor als meus ulls?

La sopa és a punt. Tothom ja és a casa. Descalceu-vos i entreu. A taula ja s’han assegut tots els

companys: el noi del Poble Sec, en Rusiñol, en Sagarra, la Rodoreda, la Capmany… també s’ha presentat un poeta andalús, una corista del Paral·lel, un francès llunàtic i, fins i tot, un cap indi desterrat. Aquí acollim a tothom. Hem posat un ram de flors a la taula, que no només de pa viu l’home. Asseieu-vos i començarem. Mengeu a poc a poc, la digestió comença a les orelles! Que vagi de gust. Bon profit!

Crítica: La cançó de sempre

22/01/2024

Generacions d´ahir, generació d´avui, cançons de sempre

per Ferran Baile


Elles i ells, son de la generació del 2001. Tenen poc més de 20 anys i s’inicien al món professional del teatre i de la música. Plens de vida, plens d´entusiasme i amb un talent prometedor i inqüestionable ens parlen i ens canten la Barcelona del segle XX. La Barcelona d´ahir des dels inicis del segle fins a les acaballes.

Li donen veu als poetes (Santiago Rusiñol, Maria Aurèlia Capmany, Joan de Sagarra, Federico García Lorca, Mercè Rodoreda), i canten, versionen de forma brillant les cançons de Joan Manuel Serrat, de Ramón Muntaner, de Toti Soler; temes populars que van versionar i actualitzar Núria Feliu, Guillermina Motta i el Grup de Folk i recordant el Paral.lel dels anys 20 i 30 els cuplés i les cançons “picarones”. Al final serà la rumba catalana y un flash-record de la Barcelona olímpica del 92, qui omplirà el final d´aquest entranyable recital-espectacle. L´inici ve de la mà de Rusiñol, amb la seva peça breu, La cançó de sempre, que dona títol a l´espectacle i que juga amb un Pierrot romàntic i somiador que intenta seduir Colombina (i res millor que amb una cançó).

La dramatúrgia i les-els actrius-actor-músics i cantants

La dramatúrgia i la direcció és d´Albert Mora i a l´escenari amb senzills però molt ben pensats i coordinats moviments, els components de la Companyia 23, reciten, narren i canten a la Barcelona que va ser, a la Barcelona que encara es i en un punt de tristor i protesta al crim ecològic que no s´atura i amenaça el futur (Mare, variant de la cançó Pare, de Serrat i Plany al mar).

Canten a veu solista alternant-se a dues i a cinc veus, fent versions amb molt encert aquestes cançons de sempre. Magnífica la versió de La Pulga a cinc veus i en permanent moviment. Pell de gallina amb Cançó de bressol i autèntica evocació a la Plaça del Diamant.

Costa destacar una interpretació de l´altre, per que totes estan a un notable nivell. Elles son Ariadna Montoro, Mireia Obregón, Marina García i Mireia Federico i ells Esteve Roig i al piano i atent al que passa, Andreu Roqueta, que alterna amb Roser Gelis.

Totes ells i ell formen part de la rica pedrera de l´Escola d´Art Dramàtic Eòlia, graduats el 2023. El mes de setembre d´aquell any van estrenar l´espectacle al Teatre Eòlia  i ara han pujat un esglaó per continuar al Teatre Gaudí que enguany celebra el 15è aniversari.  Alguns-es han participat en programes televisius Ariadna Montoro (Euforia), Andreu Roqueta (Oh, happy day), Esteve Roig (A 2Veus) i d´altres en espectacles de text amb la Companyia Magatzem d´Ars (Mireia Obregón).

El creador

Albert Mora (Banyoles, 1984), es actor, cantant, compositor. Es va titular a l´Institut del Teatre. Forma part de la companyia Egos Teatre (L´esquella de la Torratxa, El crim de lord Artur Saville, La casa sota la sorra, Ruddigore) i ha format part de les companyies Dei Furbi (Cosi fan tute, Trilogia Mozart, La flauta màgica), Cor de Teatre del 2000 al 2004 (Operetta, Allegro), al TNC (Els jocs florals de Can Prosa, La Rambla de les floristes), Dagoll Dagom (Scaramouche) i La Barni (Ojos verdes, La filla del mar).

Les cançons

Vella Xiruca es una cançó popular de foc de camp, que van tornar a popularitzar el grup d´animació Rovell d´Ou i Jaume Arnella-Grup de Folk. 1967-68.

Barcelona i jo, forma part del LP Material sensible, de Joan Manuel Serrat, editat el 1989.  

Les floristes de la Rambla, la va composar i cantar el catedràtic universitari i historiador Miquel Porter, un dels fundadors d´Els setze jutges, el 1961 i forma part del primer LP col·lectiu del grup.

La plaça del Diamant, la va composar i cantar Ramón Muntaner, amb lletra de Joan Ollé. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula de 1982

La Carmeta, forma part del segon LP de Serrat, Com ho fa el vent, primera època, 1968

La Vaselina y La Pulga, son cançons picaresques de principis de segle, que va fer seves i popularitzar la Bella Dorita (1901-2001), considerada la Reina del Paral·lel (anys 20-30).   

Pare, a l´espectacle Mare, la va composar Serrat el 1983.

Plany el mar, es dins del LP Fa vint anys que tinc vint anys 1984.

Cançó de bressol, forma part de la primera etapa de Serrat, editat en un senzill, el 1967, i incorporat al seu primer LP, Ara que tinc vint anys.

Cançó de suburbi la va composar a principis dels 90, l’excel·lent guitarrista i també cantant Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949), basant-se en un poema de Josep María de Sagarra, escrit entre els anys 1913-1915, quan anava neixent la gran Barcelona. Extraordinària la versió de Silvia Perez Cruz, acompanyada pel propi Toti Soler.

El Medley final fa homenatge a la Rumba Catalana amb fragments de cançons de Gato Perez (1951-1990) i Peret (1935-2014), amb l´olímpica rumba, Barcelona tiene poder i el flash, de l´himne composat per Freddy Mercury i que va cantar amb Montserrat Caballé (Barcelona-92). 

 

text: ferranbaile@gmail.com