Un cant a la nostàlgia en uns cossos joves carregats de ganes de viure. Aquest contrast dóna una tendresa afegida a una dramatúrgia prou senzilla (i eficaç) que ressegueix textos de Rusiñol, Sagarra, Lorca o una corista del Paral·lel. La Rambla i el Paral·lel de principis del segle XX deurien bategar una intensitat similar a la dels 80, potser amb més pistolerisme però amb una energia encomanadissa. Ara, certament, la Rambla està quasi ocupada per una fama que l'ofega i el Paral·lel no troba com rescabalar-se del seu brillant (i caòtic) passat. La psicalipsi aguanta el temps si es fa des d'una sornegueria antiga, d'unes ganes de jugar a visitar el passat. Aquest repàs per la cultura popular i el gust pels llocs perillosos del Barri xino remet a muntatges com A la ville de... Barcelona, del controvertit Joan Ollé.
Ariadna Montoro, Mireia Obregón Marina García, Mireia Federico , Júlia Turu i Esteve Roig formen una companyia compacta, que es va passant el text, com qui va cedint el peu perquè es construeixi una rèplica més brillant a sobre, fins arribar a l'èxtasi de la cançó. A la funció de l'estrena el pianista Andreu Roqueta també s'integrava com un rellotge amb una actitud d'escolta i de compartir l'escena lloable. El muntatge té el moment de solos, que sembla destinada a avaluar cada un dels integrants en la seva faceta d'intèrpret musical i de personatge, en un projecte de final de carrera. Però la Companyia23 és un tot que no para d'adaptar-se i transformar-se a ulls del públic, amb la senzillesa d'exposar una idea més que una situació i uns personatges amb poc més recorregut que el d'observar imaginar i recordar els espais de sempre.
Diuen al muntatge que és imprescindible mantenir despertes les cançons de sempre, les de bressol, les de joventut, les que es transformen en himnes. Perquè el perill d'oblidar-les, comporta el risc de desfer la personalitat comuna que ens enorgulleix i ens identifica sigui a la plaça Catalunya o en un fiord noruec. Certament, la seva cançó de sempre repassa un univers musical veí del cantant del Poble-sec, Joan Manuel Serrat: Barcelona i jo i Pare, però també la Vaselina i La pulga o una tendríssima La plaça del Diamant del desaparegut Ramon Muntaner. Interpreten fragments de La rambla de les floristes, els versos lorquians (arran de l'estrena Doña Rosita, la soltera) sobre el carrer i la nostàlgia de les que van abandonar Barcelona sense poder tornar-hi durant anys, com Sagarra i Rodoreda.
És un espectacle carregat de l'entusiasme dels intèrprets joves que fan les seves primeres passes professionals partint d'un disc de vinil dels que regalaven La Caixa de Pensions, quan es provava de recuperar el català després de la dictadura. Segurament, sobta que la primera de les cançons triades sigui una esplaiera com Vella Xiruca. Obre un meló que després esquiva, per traslladar-se a les imatges de la Barcelona en blanc i negre del primer Serrat. Aquesta cançó de sempre és, en realitat, un cançoner en el que sovinteja el vers preciós i feridor a l'ànima però que no exclou la festa de la rumba catalana de'n Peret amb Barcelona té molt poder.
