La cançó de sempre

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Què ho fa que són aquelles cançons senzilles sentides en el bressol les que més em commouen? Què ho fa que sempre vull tornar a casa, fins i tot, quan el camí ja s’ha esborrat? Què ho fa que estimi la meva terra com el nadó estima el batec de la seva mare?

I, malgrat tot, per què em comporto a casa meva com un foraster, que arriba de nit per arrencar de la terra allò que desitja? Per què tracto a la meva mare, la terra, com un objecte que es pot comprar, utilitzar i vendre? Per què trepitjo les cendres dels meus pares i robo el pa dels meus fills? Com és que tothom treballa per a entristir al món, avui dia? Que cada invent que fan els homes és per a portar la tristesa més de pressa, per cordills, per l’aire, pertot arreu; que l’home aprèn totes les llengües per a encomanar la tristor de més maneres diferents; que corre adelerat com el vent per a portar més aviat la mala nova? Que ens voldrien junyir a una màquina i fer-nos màquina, i posar-nos transmissions per nervis, i caldera per cor, i del que en dèiem esperit fer-ne un rellotge automàtic?

Quina classe de vida duc en aquesta ciutat si surt el sol, es pon, es vesteix el dia, sense que jo me n’adoni; si la nit s’omple d’estels, i no els veig; si allà d’enllà deuen florir els arbres, i no s’obre ni una flor als meus ulls?

La sopa és a punt. Tothom ja és a casa. Descalceu-vos i entreu. A taula ja s’han assegut tots els

companys: el noi del Poble Sec, en Rusiñol, en Sagarra, la Rodoreda, la Capmany… també s’ha presentat un poeta andalús, una corista del Paral·lel, un francès llunàtic i, fins i tot, un cap indi desterrat. Aquí acollim a tothom. Hem posat un ram de flors a la taula, que no només de pa viu l’home. Asseieu-vos i començarem. Mengeu a poc a poc, la digestió comença a les orelles! Que vagi de gust. Bon profit!

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La cançó de sempre

21/01/2024

Mil perfums i mil colors

per Andreu Sotorra

Trobar en un únic repertori de teatre musical peces clàssiques que han configurat la memòria musical de més d'una generació i que ho faci una companyia emergent, la Companyia 23, formada principalment a l'Escola Eòlia, no és usual. Noves veus per a velles cançons. O dit d'una altra manera, com la companyia ho rebla: «La cançó de sempre».

La Companyia 23, cinc actrius i cantants i un actor i cantant, a més de dos pianistes que alternen funcions, sota la direcció d'Albert Mora, dibuixa una trama que fa resseguir en la imaginació dels espectadors —oblideu-vos de cap escenografia ni utillatge que distregui la vista— tot un mapa de la Barcelona d'entresegles a través de la poètica de Joan Manuel Serrat, de Maria Aurèlia Capmany, de Mercè Rodoreda, de Federico García Lorca, de Josep Maria de Sagarra, de Núria Feliu, de la Bella Dorita o de Gato Pérez, Peret i la rumba catalana, tan defensada últimament pels seus mantenidors, els gitanos de Gràcia i de Sant Antoni.

L'espectacle, dirigit per Albert Mora, arrenca, com a inspirador, de Santiago Rusiñol, d'aquell espectacle «Els Jocs Florals de Canprosa», de Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, i d'una peça breu, «La cançó de sempre», del mateix Santiago Rusiñol, publicada el 1906 a L'Avenç, i que ara dóna també títol a l'espectacle. Allà, Rusiñol hi perfila un Pierrot encara somiador que intenta seduir Colombina. ¿I què millor per seduir que un bon grapat de cançons que transporten a la memòria de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut i de la maduresa sense fronteres?

Així és com el repertori és capaç de fondre peces de muntanya com «La vella xiruca» amb la «Barcelona i jo», de Joan Manuel Serrat, entre alguna altra peça seva com «Pare» —canviada aquí per “mare”— o «Plany al mar» i «Cançó de bressol», i també «Les floristes de la Rambla», de Josep Maria de Sagarra, «La plaça del Diamant», dels malaguanyats Ramon Muntaner i Joan Ollé, o cuplets del Paral·lel, fins a l'esclat rumbaire de colofó que, si els espectadors volen, són convidats a fer-se seu.

Un debut professional en el teatre musical que és atrevit per la seva tria, desacomplexat i que ho fa recollint una tradició musical eclèctica, amb nous arranjaments, aires nous i una voluntat de continuar mantenint en la memòria les peces de sempre banyades, com diu Joan Manuel Serrat en la seva «Barcelona i jo», de mil perfums i mil colors. (...=