Trobar en un únic repertori de teatre musical peces clàssiques que han configurat la memòria musical de més d'una generació i que ho faci una companyia emergent, la Companyia 23, formada principalment a l'Escola Eòlia, no és usual. Noves veus per a velles cançons. O dit d'una altra manera, com la companyia ho rebla: «La cançó de sempre».
La Companyia 23, cinc actrius i cantants i un actor i cantant, a més de dos pianistes que alternen funcions, sota la direcció d'Albert Mora, dibuixa una trama que fa resseguir en la imaginació dels espectadors —oblideu-vos de cap escenografia ni utillatge que distregui la vista— tot un mapa de la Barcelona d'entresegles a través de la poètica de Joan Manuel Serrat, de Maria Aurèlia Capmany, de Mercè Rodoreda, de Federico García Lorca, de Josep Maria de Sagarra, de Núria Feliu, de la Bella Dorita o de Gato Pérez, Peret i la rumba catalana, tan defensada últimament pels seus mantenidors, els gitanos de Gràcia i de Sant Antoni.
L'espectacle, dirigit per Albert Mora, arrenca, com a inspirador, de Santiago Rusiñol, d'aquell espectacle «Els Jocs Florals de Canprosa», de Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, i d'una peça breu, «La cançó de sempre», del mateix Santiago Rusiñol, publicada el 1906 a L'Avenç, i que ara dóna també títol a l'espectacle. Allà, Rusiñol hi perfila un Pierrot encara somiador que intenta seduir Colombina. ¿I què millor per seduir que un bon grapat de cançons que transporten a la memòria de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut i de la maduresa sense fronteres?
Així és com el repertori és capaç de fondre peces de muntanya com «La vella xiruca» amb la «Barcelona i jo», de Joan Manuel Serrat, entre alguna altra peça seva com «Pare» —canviada aquí per “mare”— o «Plany al mar» i «Cançó de bressol», i també «Les floristes de la Rambla», de Josep Maria de Sagarra, «La plaça del Diamant», dels malaguanyats Ramon Muntaner i Joan Ollé, o cuplets del Paral·lel, fins a l'esclat rumbaire de colofó que, si els espectadors volen, són convidats a fer-se seu.
Un debut professional en el teatre musical que és atrevit per la seva tria, desacomplexat i que ho fa recollint una tradició musical eclèctica, amb nous arranjaments, aires nous i una voluntat de continuar mantenint en la memòria les peces de sempre banyades, com diu Joan Manuel Serrat en la seva «Barcelona i jo», de mil perfums i mil colors. (...=
