Una presència misteriosa acompanya la soledat de Porcia en la seva rutina com a treballadora en un obrador industrial de carn.
Aquesta presència podria ser un perillós terrorista que altera genèticament la carn, un fugutiu o podria ser un gat.
El que encara no sap Porcia és que ella i el seu obrador es convertiran en l’escenari de lluita entre dos bàndols, bàndols que creuen que un món millor només és possible si s’elimina l’enemic.
“Carnicera”, l’última proposta de Javier Daulte, utilitza aquest pretext conspiranoic per qüestionar el món de les creences i de les certeses que sustenten la nostra vida.
Creences que generen bàndols i que necessiten d’un poble convençut, a qui s’obliga a prendre partit, a convertir-lo en dany col.lateral o, fins i tot, a fer-lo partícep del sacrifici que suposa creure només en una versió, sense fisures.
Com amb l'actual epidèmia, la por a un enemic quasi invisible fa trontollar els drets humans més bàsics. En nom de la seguretat, als dos agents de La carnicera se'ls hi concedeix el dret absolut a actuar impunement. Ella és un personatge voluble, influenciable, molt manipulable. Al costat de la seva simplicitat i de confiar amb tothom, apareix un jove rider i dos investigadors que estan resseguint una pista d'un terrorista que amenaça amb provocar una ràtzia entre tots els carnivors. Ara, despista que la carnissera es digui Porcia però que no tingui res a veure amb el personatge d'El mercader de Venècia.
Que es torni a representar una obra de Javier Daulte hauria de ser motiu suficient per anar a veure aquesta peça (novament) intrigant a La Gleva. El dramaturg argentí de 4D òptic però també de Com pot ser que t'estimi tant va ser el director artístic de La Villarroel i va permetre que la companyia Flyhard de Jordi Casanovas s'hi esplaiés amb múltiples propostes, amb un cert aire de realisme màgic. Ara, a La carnicera planteja una situació estranya, de ciència ficció i amb pensament conspiranòïcs. Una bogeria que va agafant temperatura a mesura que es van produint els girs. Ningú és ben bé el que sembla, al principi.
La reacció del nou virus converteix els carnívors en una mena de zombies vivents que multipliquen la inseguretat arreu. L'escena no arriba als Incurables de Pere Faura ni a l'Íncubo (2011) d'Alex Mañas, però hi flirteja. En realitat, el que atrapa l'espectador (més enllà de codis secrets i proves científiques) són els girs intrigants de l'obra. Daulte demostra que es pot traslladar la tensió al teatre, sense la necessitat dels efectes especials de la tele. El primer pla hi és de manera natural, a La Gleva on l'actuació passa a tocar dels espectadors. Una altra cosa, és que els actors se sentin còmodes en aquest rol d'una veritat massa ficcional. Potser hagués estat més honest vestir una certa distància, com a l'Escape room de Joel Joan i Héctor Claramunt, i percebre que estan jugant a fer teatre. Està demostrat que el terror té molt més bona entrada al teatre si és amb una dosi d'humor (i pensem en peces com Rudiggore, Terrorífica comèdia o amb el format de grand guignol (La monja enterrada en vida, com a referent).