La cena del rey Baltasar

informació obra



Intèrprets:
Jesús Barranco, Enrique Cervantes, Rubén Frías, Kev de la Rosa, Alejandro Pau, Antonio R. Liaño
Adaptació:
Carlos Tuñón
Dramatúrgia:
Sergio Adillo
Ajudant de direcció:
Sergio Adillo
Il·luminació:
Miguel Ruz
Vídeo:
Javier de Pascual, Gonzalo Bernal
Direcció:
Jaume Pérez
Autor:
Juli Disla
Companyia:
Ephrat Asherie Dance, Dani Pannullo
Sinopsi:

La companyia sorgeix el 2013 amb l’objectiu d’investigar els gèneres i els dispositius escènics tradicionals. Ara presenten un acostament contemporani al gènere de l’acte sacramental amb una adaptació de Calderón de la Barca. Un home somia que és Baltasar ―rei bíblic que va impulsar la construcció de la torre de Babel― i convida els comensals a un sopar per commemorar les seves victòries. L’espectacle inverteix la relació de l’espectador amb la representació. D’entre tot el públic, 12 espectadors podran seure a taula amb els actors i es veuran involucrats dins de la peça, com a participants de l’acció dramàtica.

Crítica: La cena del rey Baltasar

13/09/2015

Sacrilegi sagramental? El que és segur és que captiva i no deixa indiferent

per Jordi Bordes

Un acte sacramental és una peça teatral que personifica els valors catòlics. És despullar els personatges de falsedats i deixar que mostrin les seves vergonyes en aquesta estranya intimitat que pot ser un escenari amb la complicitat dels que hi assisteixen. És una comunió similar a la celebració de l'Eucaristia. Aquestes deuen ser les claus per les que la companyia madrilenya Los Números Imaginarios ha decidit fer una adaptació al límit del clàssic de Caldeón de la Barca. Per a alguns seran gratuïtes; per a altres, de gran lucidesa. El debat està servit. Parlem-ne!

La proposta no deixa indiferent a ningú. Aquesta, de fet, seria la gran por d'una peça pensada per a provocar, per a fer reacccionar. Però, ara, no és pel Bé de la propagació de la moral cristiana, si no per a remoure l'espectador i convidar-lo a sopar, a compartir un instant de vida amb ell, fer-hi bromes i plantejar algunes preguntes a partir dels versos profunds i alegòrics de Calderón. Aquesta adaptació arriscada, transforma les formes, feminitzant els personatges de l'ambició i de la idolatria, convertint el rei en una mena de titella que absorbeixen aquestes dues "núvies" seves i que es comunica amb l'exterior només a través del personatge de la consciència humana. Ha de combatre amb una mena d'Àngel de la Mort, que el vol castigar i amb un angel blanc que procura redimir-lo sense massa èxit, està embriagat del seu poder.

Contrasta el vers, sonor i ampulós (d'un vocabulari arcaic que es pot escapar al públic) amb la connexió que s'estableix en la conversa informal (però dins de cada personatge) en l'entrada, quan es convida els 12 comensals per aquesta mena de casament fosc del rei Baltasar. El salt de llenguatge és tant gran que descol·loca per sistema, probablement volgudament. Però aquest canvi de codi inexplicable fa que es multipliquin les desercions. Acabar mantenint la mateixa moral que la que dictava l'Església de fa segles converteix la proposta en un punt reaccionària, un extrem que dificilment voldrien arribar-hi. El que hauria d'entrar en debat és aquella moral i tot superant aquelles conductes que, de per sí, són castradores.