La clausura de l'amor

Teatre

informació obra


Producció:
Kamikaze Producciones, Produccions Variacions Enigmàtiques S.L.
Dramatúrgia:
Pascal Rambert
Direcció:
Pascal Rambert
Traducció:
Coto Adánez (36caracteres)
Adaptació:
Coto Adánez (36caracteres)
Intèrprets:
Israel Elejalde, Bárbara Lennie
Escenografia:
Eduardo Moreno
Il·luminació:
Pau Fullana
Vestuari:
Sandra Espinosa
Ajudantia de direcció:
Fernando Sánchez-Cabezudo
Companyia:
International Institute of Political Murder
Sinopsi:

El públic del Festival d'Avinyó es va quedar sense alè quan, l'any 2011, va assistir a l'estrena de l'aleshores nou muntatge de l'autor i director d'escena Pascal Rambert. Al text que signava i dirigia, sotmetia una parella a una ruptura sentimental, una conversa duríssima en la qual els protagonistes s'intercanviaven monòlegs que expressaven la violència d'un amor en procés de defunció. Por i alliberament es barregen en el diàleg punyent de la parella, un combat devastador i sense pietat entre un home i una dona que manté la intensitat fins a les últimes frases. El mateix Rambert ha dirigit representacions del muntatge en diversos països. Interpreten l'obra Bárbara Lennie, premi Goya 2015 a la millor actriu protagonista, i Israel Elejalde, nominat a millor actor revelació per la seva feina a Magical girl, el film de Carlos Vermut.

Crítica: La clausura de l'amor

26/07/2015

Sobreviure a l’arrencada del cor

per Núria Cañamares

Tenen el cor fet miques, però se l’acaben d’arrencar. A carn viva, sense compassió. El trencament definitiu d’una parella mostra fins a quin punt pot fer mal l’amor, fins a quin punt es pot perdre el respecte cap a la persona que tant s’ha estimat, banalitzant-ne si cal la relació. ‘La clausura de l'amor’ de l’autor i director francès Pascal Rambert són dues hores intenses de monòleg on, primer ell, després ella, anihilen qualsevol reducte d’unió que restés terminal.

L’obra, representada arreu d’Europa amb parelles reals (aquí amb Bárbara Lennie i Israel Elejalde, reconeguts amb premis Goya), escup a tort i a dret uns sentiments ferits i carregats de violència verbal. Situats als angles oposats de l’escenari –talment es tractés d’un ring de boxa–, combaten l’oponent amb cops de puny unilaterals que el públic llegeix sempre d’esquerra a dreta. Així, mentre l’atacant llença i recupera la possessió de les paraules deambulant sota la potestat de les seves afliccions, el receptor calla, mira i escolta entomant unes frases duríssimes que el descomponen lentament. Com blocs de gel que es desglacen en bassals de sang, quedaran íntegrament impregnats d’un dolor que, sense remei possible, els deixarà cicatriu.

Quan l’únic punt en comú passa per la voluntat de no cedir en res, la crueltat i la ironia s’apoderaran del llenguatge i el jo necessitarà fer-se fort per no desaparèixer completament en aquest camí de no retorn. Cadascú se’n sortirà com podrà: humiliant, replicant... ja només es tractarà de sobreviure individualment davant la mort del ‘nosaltres’.

La nuesa de l’escenografia presidida per la blancor del ring i la il·luminació de 24 fluorescents perfectament alineats, realça la buidor i la fredor de la situació i posa en valor la grandesa del text –especialment brillant la segona part– i la interpretació dels personatges. Sens dubte, l’encert de la producció.

Sorprenent el recurs per intercanviar el torn del combat (una mica surrealista, però útil per oxigenar l’escena i preparar el públic per la resposta d’ella, fins aleshores continguda) i, com a única grisalla, la llargada dels monòlegs i l’excessiva reiteració d’algunes referències que s’evidencien en la cloenda, quan realitat i ficció també se separen a requeriment d’aquest guió meravellós que és la vida (i el teatre!).