La font de la Pólvora

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Autor:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Moha Amazian, Cristina Arenas, Esmeralda Colette, Pau Vinyals, Biel Montoro
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Il·luminació:
Paula Miranda
Escenografia:
Paula Miranda
So:
Joan Solé
Sinopsi:

Una obra del dramaturg Llàtzer Garcia en diàleg amb els joves d’un dels barris gironins més perjudicats per la desigualtat

El barri de Font de la Pólvora rep aquest nom perquè està situat al peu de l’antic polvorí, i les aigües de la font sempre han tingut un gust lleugerament picant. El trobes passat el cementiri i enfilant la muntanya. Aquest barri no surt mai a cap postal gironina, només a les notícies, de tant en tant.

Allà, als anys setanta, es va construir una urbanització tancada per encabir bona part de la immigració més desafavorida. No va trigar a carregar l’estigmatització de la delinqüència i del tràfic d’estupefaents. Amb la crisi econòmica tot es va agreujar i el barri ha vist com augmentaven les dificultats per encaixar amb la ciutat actual.

Quin futur (i present) espera als joves de Font de la Pólvora?

Crítica: La font de la Pólvora

27/02/2021

Aclaparadora realitat, des de la ficció

per Jordi Bordes

Darrere el cementiri de Girona es veu que hi ha un barri que la majoria obvien (fins i tot Endesa i la policia). Llàtzer Garcia, molt amic de les ficcions i poc del teatre comunitari, va rebre l'encàrrec de fer una peça amb aspecte social i va repescar una idea que havia quedat al fons de la memòria: una conversa, de quan era un marrec de 15 anys, amb dos joves que deien que eren de Font de la Pólvora. El convidaven a què conegués una noia, que s'agradarien. Però la seva germana li va desaconsellar anar-hi perquè en podia sortir esquilat. L'apropament, ja dues dècades més tard, va ser un pèl traumàtic, tot i la bona intenció d'investigar-se per donar-los-hi veu. Amb els que va anar parlant li demanaven que parlés bé del barri, que no l'estigmatitzés però amb alguna fórmules de convenciment més aviat poc aconsellables.

Garcia s'escriu a sí mateix en aquest procés per conèixer. Pau Vinyals (genial, en fa una interpretació molt personal però que recorda el parlar i els moviments de l'autor) fa del dramaturg intrèpid que grava les converses i que procura saber amb la timidesa del que sap que pot tocar temes sensibles i que n'acabarà extreient una mirada molt intuïtiva de la realitat. Dos cops li diuen "turista", quan voldria ser documentalista, tot evocant Buñuel o Truman Capote. Terrible obvietat. En aquest sentit, la resta d'intèrprets es desdoblen en ssisteinta social, mestra, membres del Centre Cívic,però també d'entitts veïnals,i finalment de joves que el sistema escolar no els ha sabut acollir. Llàtzer Garcia és honest i canta les veritats i les paradoxes tal com ragen: sigui al despatx de L'home de Poder (possiblement l'alter ego de Xavier Albertí; també Segi Belbel va aparéixer a l'Atraco paliza y muerte en Agbanäspach de Marcel Borràs i Nao Albet en el seu darrer any de mandat) o bé en el carrer de La Mimosa mentre l'amenacen amb una navalla.

En aquesta trobada (divertida, perillosa, intrigant) el dramaturg va trufant ls converses mantingudes amb el veïnat. Manté el to de ficció però el construeix en una mena de verbatim perquè les cites són extretes de la gravadora. L'autor poc amic del teatre que es convida al veí a fer-se de sí matix, sí que va fer una peça sobre el suïcidi juvenil a No m'oblideu mai, en clau de verbatim.

Aquest és el tercer treball que la Fundació La Caixacoprodueix al TNC dins del programa Art for change. Anteriorment, s'han pogut vure formats títpicament comunitaris com Mateix dia. Mateteixa hora. Mateix lloc (amb joves i avis) a càrrec de Lali Álvarez i Hui Bassa, i Youth#4, amb estudiants, a càrrec de Didier Ruiz. Ara, Garcia utilitza els actors professionals dient les paraules dels testimonis reals. I amb la foscor (pels talls de llum constant per un conflicte de l'empresa subministradora i dels que punxen la línia que no tenen contractada i que els pot durar 15 hores, en confinament domiciliari!) esclaten les bombes de la veritat. Com si fossin tuits incendiaris. En aquesta foscor i semioblit l'Ajuntament posa enllumenat de Nadal que és l'unic que il·lumina en unes nits fredes, sempre marginades i mai ben resoltes. l sensació de no saber resoldre el conflicte arriba a la mateixa peça en què s'ofega com l'últim ble d'una espelma perquè la producció s'esgota. I tal dia farà un any. Aclaparadora veritat artística. Si us plau, quje la peça arribi a Girona i la vegin instituts i adults. I que serveixci per teixi ponts a la dura veritat de la Pólvora. abans que un llumí encengui una dinamita que ja fa flaire d'esclatar.