Cal estar amb les orelles ben obertes. De vegades, molt sovint, et pots trobar davant d’obres teatrals ( em refereixo, òbviament, a obres recolzades en el text) que es prenen el seu bon temps de preescalfament , abans de deixar-te anar allò que cal que escoltis atentament, perquè inclou una informació bàsica sobre l’argument o sobre els objectius i els temes que busca explorar allò que ja has començat a veure. Qui ha escrit l’obra i qui l’està muntant i representant ara mateix , sap que entre el moment en el qual s’apaguen els llums de la sala i el moment en el qual el públic comença a sentir-se ja del tot implicat amb el que està passant a l’escenari i desconnectat dels altres inputs amb els quals restava encara connectat quan va seure a la butaca , pot existir un cert lapsus temporal . Però aquest no és pas el cas de “La gavina”. En aquest cim del teatre i la cultura universal que admet infinits visionats perquè sempre t’exhibeix noves perspectives i sempre t’acaba arribant al moll de l’os de les emocions , cal estar molt atents des de bon principi a les paraules que es pronuncien a l’escenari. I és que en el primer diàleg que s’escolta a l’obra, es troba ja en gran mesura la clau definitòria de tots els personatges que trobarem reunits acte seguit a la vora d’un llac, per tal d’assistir també ells a una representació teatral ; una representació teatral en la qual , si tot va com ha previst el seu autor (l’autor fictici nascut de l’imaginari de l’autor real) , el simbolisme del text que ha escrit s’anirà ajustant al temps que es pren la lluna plena per brillar del tot un cop s’ha posat el sol. Tal i com assenyala el mateix Julio Manrique aquesta és també doncs “una funció que parla de teatre i segurament pot ser una bona manera de començar un cicle nou al Lliure”. Un cicle nou que ell mateix dirigeix. I que s’ha iniciat amb molt bon peu, amb una globalment molt excel·lent ( tot i que molt puntualment qüestionable) versió de la magistral obra de Txékhov en la qual, certament, el teatre dins del teatre i la gent que fa teatre, hi juguen un paper fonamental . I en la qual, i encara que pugui semblar contradictori (però que no ho és en absolut) , aquest llac que es converteix en l’espai que defineix per sempre més el destí de tots els assistents a la funció és alhora un espai complertament buit creat per Lluc Castells que ocupa el lloc reservat tradicionalment a l’escenari a la italiana, i un espai omnipresent que no cal veure per tal de sentir a cada moment el pes específic de la seva omnipresència. En aquest sentit , fins i tot diria que resulten un xic sobreres les d’altra banda estupendes imatges enregistrades per Francesc Isern que li donen corporeïtat visual a les seves aigües i a quí neda i corre el risc d’ofegar-se en elles ; malgrat la qualitat i la potent bellesa d’aquests vídeos, a nivell dramatúrgic trenquen un xic la sensació d’abisme existencial inescrutable que provoquen unes aigües invisibles, però si audibles gràcies a l’acurat espai sonor dissenyat per Damien Bazin.
Val a dir, això sí, que el Konstantin, el jove autor de la representació dins la representació que té lloc al primer acte de “La gavina”, no creu en el teatre tal i com l’entén la seva mare ,la cèlebre actriu Irina Nikolayevna Arkadina. Ell detesta la forma de teatre amb ínfules d’art sagrat que adora i interpreta la mare. Avançant-se a les grans avantguardes escèniques que aniran sorgint després d’ell al llarg del segle XX ( cal recordar que “La gavina” es va estrenar el 1886, encara que ara , en aquesta adaptació del text escrita a sis mans, els seus protagonistes puguin fer ús de la telefonia mòbil) , en Konstantin vol que l’escenari s’ompli de noves formes, sense les quals potser fins i tot seria millor que el teatre deixés d’existir. I l’obra dins de l’obra que es disposa a representar en companyia de la Nina, l’estimada jove actriu única de la funció que aspira ella mateixa a convertir-se en una gran actriu bona de debò, respon per complert als trencadors i experimentals objectius que Konstantin identifica amb les noves formes que ha de buscar el teatre. Això, encara que aquestes li puguin semblar ridícules i forassenyades a la seva il·lustre mama, tan venerada per aquesta gran colla d’espectadors teatrals que busquen any darrera any retrobar-se amb els mateixos clàssics de tota la vida, i tornar a inaugurar potser una nova temporada d’un teatre ara sotmès a una nova direcció artística tot presentant una nova versió del puto Txékhov, per dir-ho tal i com ho diuen els personatges d’aquesta nova versió d’una de les obres mestres del puto Txékhov, tot fent una broma molt ben trobada. I és que no hi ha res més ben trobat que anticipar-te a allò que potser et diran les ànimes crítiques que volen seguir-li les passes a Konstantin , i fer conya sobre l’eterna presència de Txékhov a la cartellera. Tot demostrant acte seguit com de nutritiva i imprescindible segueix sent aquesta presència , i fins a quin punt l’escarpel del seu autor ( malgrat ser metge l’Anton no va practicar mai la cirurgia , però sí va fer ús d’ella a l’hora d’obrir en canal els seus personatges ficticis) ens permet veure la manera com aquest grup humà creat fa a la vora cent-quaranta anys, funciona com a lúcid mirall del grup humà amb diferents variants en el qual es troba inscrit ara mateix gairebé qualsevol de nosaltres. Per cert: ja que aquets mateixos dies el Teatro La Plaza presenta a un altre Lliure (la casa mare ubicada al barri de Gràcia) la seva molt recontralliure versió amb síndrome de Down del “Hamlet” shakespearià vista fa dos Grecs al TNC, i ja que pel mateix TNC es passejaven fa no res els actes 01 i 02 de la tragèdia del príncep de Dinamarca tal i com la veuen Sergi Belbel i Enric Cambray, aquest és un bon moment per recordar els enormes punts de contacte que existeixen entre l’obra del gran Willy i l’obra del gran Anton, malgrat les seves evidents diferències argumentals .Aquesta representació dins de la representació , no us recorda un xic aquella altra que munta el príncep davant la seva reina- mare i el seu rei- oncle-pare? No en té quelcom de hamletià el mateix Konstantin? No guarda la mateixa Nina certa semblança amb la pobrissona Ofèlia, i no acaben al cap i a la fi totes dues ofegades per les aigües reals o metafòriques en les quals s’ofeguen els seus amors no correspostos i les seves il·lusions no realitzades ? I podríem seguir , perquè el vincle entre aquests dos monuments teatrals resulta des de sempre ben notori.
Però no seguiré. perquè com em passa també sempre a mi quan començo a xarrar o a escriure , anant-me per les branques he deixat fa estona de banda aquell diàleg inicial al qual cal prestar-li molta atenció: en aquest sentit, potser Manrique el fa irrompre tan de cop i volta que corre el perill que algunes oïdes encara no del tot centrades es perdin per les presses la seva enorme significació. A l’escenari ens hi trobem de cop en Simó, un mestre de poble tan enamorat de la Maixa , la filla de la parella de servents que tenen cura de la finca propietat de la Irina i el seu germà, que no sap entreveure el callat i impossible amor que la noia sent pel Konstantin . “Per què vas sempre vestida de negre?”, li pregunta el xicot a la noia tot just iniciar-se la representació. “Perquè porto dol per la meva vida .Sócmolt desgraciada”. Doncs, ves per on, la Maixa acaba de fer-se seves les paraules que podria pronunciar cadascun dels assistents a la funció inicial que té lloc a les voreres d’aquest llac invisible. Tant se va l’estatus aparent amb el qual es presentin. Aquí, tothom porta ja o acaba portant dol per la vida que no va ser o que mai no podrà ser. Tant se val si es tracta d’un autor consagrat plenament conscient de les febleses que presenta la seva consagrada obra que mai no superarà la comparació amb la d’altres autors veritablement grans o si es tracta de l’autor novell amb ganes de provocar l’audiència mentre busca amb fervor no correspost l’aprovació de la mare. Tant se val si qui parla és l’admirada gran actriu que sent alhora l’espasa de Democles del temps que passa ràpid i ben aviat la destinarà a fer de mare o avia interpretant papers secundaris mal pagats o de la jove actriu famèlica de sentir que l’art la posseeix amb la mateixa passió amb la qual aspira a ser posseïda per l’autor que encarna per a ella l’art amb majúscula .Tant sa va li ens referim a la joveneta endolada que seria capaç d’abandonar el dol a canvi d’una impossible mirada amorosa del seu objecte amorós o de la mare madura de l’endolada que seria capaç d’enviar a fer punyetes tota la seva existència si el seu abans tan seductor metge adorat li demanés allò que no li demanarà mai. Aquí, tothom porta dol per la seva vida; fins i tot, qui no és conscient de fer-ho. I aquí, tothom estima a qui no és capaç d’estimar-lo; tothom transita pels camins d’una existència instal·lada ja en el fracàs o abocada a dirigir-se cap a ell sense desviacions possibles. I Manrique sap com transmetre’ns molt encertadament aquesta atmosfera aclaparadora i fer-nos sentir molt propers a tots i cadascun d’aquests personatges, fins i tot malgrat les distàncies que individualment podem sentir inicialment envers alguns d’ells i fins i tot encara que aquesta proximitat ens pugui provocar inicialment un cert neguit.. Això, fins que ens adonem que podríem pertànyer a la seva mateixa colla. Quelcom que passa gairebé sempre quan et trobes implicat amb un bon muntatge de qualsevol de les obres mestres del mestre Anton
. Malgrat tot, crec que la proposta de Manrique perd una mica el rumb puntualment quan la direcció o la dramatúrgia que fa servir aquesta adaptació prenen decisions discutibles que no s’acaben d’ajustar al concepte que ens transmet l’original. No parlo doncs tant d’aquells canvis o aquells afegits conjunturals (uns més afortunats que d’altres) que en qualsevol cas no alteren l’essència de l’obra, sinó d’aquells altres que sí la modifiquen un xic. Penso en aquest sentit , i per posar els dos exemples més notoris ,en la forma com se’ns presenta la molt simbòlica mort de la gavina ; una mort que perd aquí bona part de la intencionalitat amb la qual l’escriu Txékhov, restant-li així contundència i significació a l’acte que ha comés l’autor del crim. I penso especialment en una escena final que busca l’impacte amb un punt d’efectisme , fa massa visible allò que t’ha de deixar tocat des de la seva invisibilitat i desaprofita així l’aclaparadora càrrega emocional que l’escena exhibeix en el seu format primigeni. D’altra banda, crec que quan disposes d’un repartiment tan compacte com aquest , en una obra en la qual els personatges relativament secundaris disposen també del seu definitori paper protagonista , tens que tenir molta cura per tal que cap dels seus integrants sembli ubicar-se fora d’ona. I encara que sàpiga greu assenyalar ,aquest és el cas de la Pauline d’Aleine Flaun, que precisa encara ara d’un molt més intens treball de direcció si aspira a que la seva dicció i la seva intensitat interpretativa sigui comparable a la de resta de companys i companyes. I de l’alt nivell que exhibeix la companyia en donen bona mostra (centrant-nos ara en la franja més jove del repartiment) tant el talent amb el qual Daniela Brown , la gran revelació de la proposta, li dona forma a una Nina que transita amb molt d’encert al llarg de la representació de l’agosarat entusiasme esperançat de l’inici a la desesperança de la gavina amb les ales trencades del tram final , com la reptadora emotivitat sovint amagada sota dures aparences de la Maixa de Clara de Ramon com el molt colpidor Konstantin al qual dóna vida Nil Cardoner. Tots ells , a la mateixa alçada per la qual es mou (entrant ara en el terreny dels noms ja veterans) el desencisat Boris de David Verdaguer decidit a tornar a sentir la il·lusió de l’amor ple d’admiració encara que això impliqui sacrificar la vida d’alguna gavina, la molt solvent Irina de Crisitna Genebat decidida a seguir enganxant-se amb ungles i dents al que potser sigui l’últim tren de la seva vida amorosa o el malaltó germà/oncle Sorin de David Selvas decidit a que la tos letal no l’impedeixi gaudir dels últims glops d’una vida massa malbaratada. Tots aquests personatges , i alguns d’altres de presència més breu que em deixo al tinter però que es mouen dins les mateixes coordenades , formaran part d’aquesta representació al llindar d’un llac en la qual s’enfrontaran a diferències generacionals que deixen abismes oberts al seu pas , diferències creatives que deixen constància del dispar concepte que tenen de l’art i deferències amoroses que evidencien fins a quin punt ser o no ser estimat per aquella altra persona que voldries que t’estimés pot fer de qualsevol persona una gavina ferida capaç d’autodestruir-se. Això, ho sabia molt bé Txékhov. I això , ens ho transmet també molt bé aquest notable muntatge amb el qual el Lliure dóna el tret de sortida d’una nova era creativa.
