Notable versió de l´immortal obra de Txèkhov que ens porta a una visió totalment actual. Els dramaturgs Marc Artigau-Cristina Genebat (que interpreta a la mare-actriu) i Julio Manrique (que es qui dirigeix el muntatge), crec que encerten plenament donant-li aquest gir que ens apropa a temes que ens preocupen i ens son molt propers.
El desconcert d´una joventut davant d´un un futur poc motivant i ple d´incerteses i la seva incapacitat per lluitar contra els revessos i la frustració. Una joventut feble, de la que gran part de culpa es dels seus progenitors, massa absents en la part de suport afectuós i anímic i massa generosos a l´hora de donar-los bens materials.
A l´obra queden ben reflectides les ombres dels personatges. L´egoisme d´una mare, l´exitosa actriu que veu arribar l´edat d´una jubilació forçada, omnipresent menys en el moment de preocupar-se, interessar-se i valorar les iniciatives del fill (excel·lent Cristina Genebat). Un pare envellit, un patriarca desenganyat i feble (Santi Ricart) que senzillament el manté a casa seva, però l´ignora. El tiet, germà de la mare, exemple de persona que ha malbaratat la seva vida i juga cínicament amb la seva vida a glops d´alcohol i tabac (brillant David Selvas). L´amant de la mare (convincent David Verdaguer), bastant mes jove que ella, autor instal·lat en l’èxit i un suposat talent que sap que no té, i que no dubte en seduir i destruir a l’innocent, jove del poble, aspirant a actriu, Nina, la gavina (notable treball de Daniela Brown), fent-li promeses que ni sent ni complirà, i que una vegada acabat el caprici torna a les faldilles de la benestant actriu. Ella es el gran amor del fill (notable treball de Nils Cardoner), l´actriu única i principal de la seva primera obra i al veure-la amb les ales trencades i sense ja capacitat per volar, el motiu principal que el porta a una tràgica decisió. Complementant el repartiment la filla dels servidors de la casa, Maixa (convincent Clara de Ramón), enfonsada en el seu rabiós negativisme i enamorada sense resposta del fill. El jove mestre del poble, Simó (Marc Bosch) que enamorat de Maixa fa el possible per animar-la i alabar el seu talent pel dibuix, sense sort i patint l absoluta indiferència d´ella. Andrew Tarbet, dona vida al doctor, irònic i contemplador (sempre hi ha un doctor, alter ego?), en les obres de Txèkhov, antic conegut i amant de la jove i desenganyada companya del patriarca (Paulina Flaun).
La posada en escena
Als encerts dramatúrgics d´aquesta nova versió, cal afegir l´encertada posada en escena amb un escenari que ocupa la part de les butaques amb un ampli passadís central, el públic queda a banda i banda i al final de front. Els intèrprets en les seves entrades si sortides utilitzen indistintament les quatre portes laterals i les dos de la boca de l´escenari. El convencional escenari a la italiana es transforma en el llac, en plena foscor, amb unes aigües que no es veuen però s´escolten (efecte sonor, quan algun dels protagonistes llença una pedra) i visualment per la projecció d´uns vídeos que accentuen el misteri i la perillositat de les aigües. Els canvis de decorat, son mobles, es realitza a la vista, col·laborant els intèrprets amb els tècnics. Julio Manrique manté un ritme que en cap moment decau i aconsegueix que el públic estigui constantment enganxat a l´obra, magníficament interpretada com hem dit per aquest elenc que combina veterans i joves en perfecte harmonia artística i constant enfrontament a escena.
L´escenografia està dissenyada per Lluc Castells, la il.luminació per Jaume Ventura, el disseny de so es de Damien Bazin i les imatges de vídeo de Francesc Isern. El vestuari supervisat per Alejandro Andújar, deixa llibertat a cada actor-actriu per vestir diferent i a lliure elecció a cada funció. La caracterització es de Núria Llunell.
Un gran fracàs la nit de l´estrena el 1896
Anton Txèkhov ja era un reconegut i admirat escriptor de contes relats, quan va decidir endinsar-se en el món de la dramatúrgia. L´estrena de La Gavina a Sant Petersburg el 1896, va ser un rotund fracàs. La naixent i acomodada burgesia no estava acostumada a un teatre d´estats d´ànim, que l’impliqués i en part els retratés..”el artista ha de plantejar preguntes, no contestar-les” que enlloc d´una acció convencional amb nus i desenllaç, li planteges preguntes d´estats d´ànim, La hostilitat en que el públic va rebre l´obra, va obligar a Txèkhov a refugiar-se darrera l´escenari i el clima de tensió va ser tant patent que la primera actriu va perdre la veu en plena representació. Anys més tard el director i pedagog Konstantin Stanislavski la va tornar a estrenar al recent estrenat i innovador Teatre de l´Art de Moscou el 1898, amb actors que havia format en el seu nou i revolucionari mètode interpretatiu. Va ser un èxit rotund i el Teatre de l´Art li va encarregar a Txèkhov, que s´havia retirat decebut més obres. Així van néixer L´oncle Vania, escrit el 1896 i que tenia al calaix, i Les tres germanes i L´Hort dels cirerers, 1899. Quan les seves obres van ser traduïdes a altres idiomes, especialment a l’anglès, va tenir un immediat reconeixement internacional. Actualment desprès de Shakespeare, és l´autor més representat.
Anton Txèkhov , el geni de la brevetat
Anton Pàvlovitx Txékhov (1860-1904), va néixer a Taganrog, port de la mar d´Azov, zona meridional de l´Imperi Rus. Metge de professió i escriptor per vocació (“la Medicina es la meva legítima esposa i la Literatura la meva amant”), ben aviat va ser reconegut i es va guanyar la vida també escrivint. Va tenir una infància difícil, marcada per una mare que explicava contes i un pare mal tractador (1825-1898) i quatre germans de vida desigual. Des de jove, just quan acabava la carrera de medicina, i al llarg de tota la vida va tenir d´encarregar-se de la seva família que s´havia arruïnat i va començar a patir els efectes de la tuberculosi, que el 1889, va portar a la mort del seu germà Nikoliai. Els últims anys de la seva els va passar molt malalt al Balneari de Badenweiler, a l´imperi alemany, on va morir de tuberculosi als 44 anys
Gavines que han volat recentment pels escenaris de Catalunya
Inoblidable el muntatge dirigit per Hermann Bonnin, el 1979, als Teatres de l´Institut (actual Centre Francesca Bonnemaison), de tall naturalista clàssic. Amb Carme Elías (la gavina més persistent, ha estat en tres dels muntatges que s´han fet en els darrers anys i també en el del Teatre Lope de Vega a Madrid-2002).
El 1997, Josep María Flotats al front del TNC, va dirigir una versió protagonitzada per Núria Espert, Ariadna Gil i Carme Elías.
El 2010, David Selvas va portar a escena la versió del dramaturg anglès Martin Crimp, que la situa en un temps actual. Es va estrenar a La Villarroel dins del Grec-2010.
El destacat director lituà Oskaras Korsunovas va oferir-nos una creativa i espectacular versió a la Temporada Alta i desprès al Teatre Lliure el 2014. Es va representar en lituà i subtitulada al català.
Al Teatre Akadèmia, el 2015, sota la direcció de Boris Robenstein varem poder veure una versió minimalista, protagonitzada per Mercè Managuerra, Carme Elías i Hermann Bonnin.
Álex Rigola va dirigir i protagonitzar una interessant versió que la situava en un assaig de l´obra. Tres actrius, dos actors i un dramaturg-director. Va ser el 2019.
Una mena de gavina cinematogràfica
Coincidint en dates, una de les pel·lícules catalanes de major èxit a les pantalles dels cinemes es Casa en flames, dirigida per Dani de la Orden i amb guió d´Eduard Solà. De forma conscient o inconscient les similituds amb l´obra de Txèkhov, son moltes. Amb un repartiment de grans interpretes també al teatre, Emma Vilarasau, Alberto San Juan, Clara Segura i Enric Auquer.
Text : ferranbaile@gmail.com
