La gavina. Julio Manrique

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Autoria:
Anton Txékhov
Sinopsi:


Una trobada estiuenca serà l’inici de la fi d’un món i del naixement d’una nova sensibilitat artística.

Estrenada amb un fracàs estrepitós el 1896 a Sant Petersburg, La gavina va convertir-se en només dos anys, dirigida per Konstantin Stanislavski, en el primer gran èxit del Teatre d’Art de Moscou. Manrique torna a Txékhov (després de dirigir Les tres germanes i d'encarnar Vània) per parlar de l’art i de l’amor, de les formes noves i de les formes velles. O simplement, segons Stanislavski, per intentar “portar la vida de l’ànima a l’escenari”.

Crítica: La gavina. Julio Manrique

11/10/2024

Vol suïcida

per Jordi Bordes

La gavina és un espectacle catàrtic pels artistes. Possiblement, per això apareix periòdicament en cartell. Txékhov sempre és un bon reclam i parlar de les generacions (o millor dir, famílies?) teatrals sempre té un punt de morbo. Julio Manrique l'ha utilitzat per fer la presentació formal com a director artístic del Lliure. Una desena d'actors, entre els seus còmplices habituals i els "joves", Daniela Brown (Nina, potser el personatge més tendre), Nil Cardoner, Marc Bosch i Clara de Ramon. És cert que Manrique ha afinat la ironia respecte a la seva primera direcció txekhoviana (L'hort dels cirerers). La frustració de les il·lusions juvenils acaben sintonitzant amb el conformisme de la maduresa. Sembla que l'única manera d'escapar-se d'aquest destí és la mort, buscada o sobrevinguda. La gavina del muntatge (atropellada o morta a trets, és igual) és una trista metàfora. El veïnat de Barcelona ja hem descobert que el seu vol majestuós pot ser un exercici per empasarr-se un colom. El de Kostia és suïcida; el ed'aquest muntatge, li falta esperit.

Resulta que Kostia (Nil Cardoner) pensa en el llac com a escenari per al seu cant a les noves formes. Ben bé com Peter Brook. Revolucionari a principis del segle XX, però clàssic en ple segle XXI. Diferent seria un fragment d'El Conde de Torrefiel (La Luz de un lago, per exemple). En canvi, les altres escenes entossudeixen a carregar l'escena, de decorats, tècnics, coreografia i, fins i tot, una presència actoral molt més elevada de les habituals versions. És cert que el miratge audiovisual és impactant. El muntatge té, puntualment, el preciosisme i l'aparent espontaneïtat de Les tres germanes.

Divendres passat, Guillermo Cacace en feia una versió al Temporada Alta, amb només cinc actrius en què centrava l'afer d'amors no correspostos. Potser diluïa el tema de les il·lusions i frustracions artistico-socials, però la interpretació, en una taula compartida amb el públic transmetia una potència que, a Montjuïc és més tova, hi ha una major sensació d'obra representada. Però, és clar, el cinisme de Masha (Clara de Ramon), i el conformisme amarg del qual serà el seu marit per mirar d'oblidar l'amor (Marc Bosch) o l'egoisme d'Irina (Cristina Genebat), Boris (David Verdaguer), els pares de Masha (Adeline Flaun i Xavi Ricart), el doctor (Andrew Tarbet) i el germà i amfirió (David Selvas) són distretes, divertides i, puntualment, ingènuament emotives. Hi ha múscul i ofici i ganes d'agradar; potser hi falta una certa ànima entusiasta, quetroba la connexió per la pell amb el públic. La proposta d'Àlex Rigola sobre aquest text, amb el seu nou teatre quasi zen, atrapava amb major força que el desplegament de la dramatúrgia Artigau-Genebat-Manrique.