La luz de un lago

Nous formats

informació obra


Creació:
El Conde de Torrefiel
Sinopsi:

Transcendint els àmbits plàstic i visual, aquest muntatge empra eines sonores per explorar les possibilitats de la imatge teatral i poètica.

El so ha tingut sempre un paper en les creacions escèniques de la companyia formada per Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, però mai n’havia estat, com en aquest muntatge, l’element protagonista. Han arribat fins aquí a la recerca de maneres noves d’explicar històries que evitin la repetició de patrons i aconsegueixin fer comprendre, o com a mínim intuir, la complexitat del món que ens envolta. Ho fan amb una crida a la imaginació i presentant en escena imatges intuïdes, revelacions o aparicions, unes metàfores visuals que es comprenen per la suma del so, el text, la il·luminació, els cossos dels intèrprets i la matèria, que en aquest cas pren la forma de fang i de metall. Què es pot esperar d’una proposta que aparta el sentit de la vista per centrar-se en l’oïda? Diuen que la sobreproducció d’imatges limita la nostra capacitat d’imaginar-les i que, al contrari, la capacitat del cervell de crear imatges s’activa, precisament, en absència de les imatges.

Obre, doncs, les orelles per venir a veure la creació més nova d’El Conde de Torrefiel: relega els impulsos visuals i converteix el teu cervell en una sala de cinema que projecti imatges sense descans. T’ho proposa una companyia que, amb la desena llarga d’espectacles que han creat des de l’any 2010 (des de La plaza, al Grec 2018, fins a Una imagen interior, un dels espectacles estrella del Grec 2022), han atret poderosament l’atenció del públic, la crítica, els programadors i els festivals europeus amb muntatges que parlen del temps i de la societat del segle XXI i que combinen i tracten de manera separada el text, el moviment, les imatges plàstiques i el so.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La luz de un lago

01/10/2024

Els del Conde de Torrefiel és un nou Bartleby

per Jordi Bordes

Melville va escriure un personatge que ha esdevingut icona dels éssers aparentment passius. Amb un "preferiria no fer-ho", desentent-se de les obligacions més bàsiques, es converteix en un ermità estoic. Aquest és el camí que ha pres la dramatúrgia dels de Conde de Torrefiel, que tendeix a desaparèixer. Si fins ara, la disglòssia entre el discurs (escrit o dit amb una veu en off) i la presència dels personatges era casual, puntualment coincident, des de La plaza, els intèrprets van cobrir-se la cara, anul·lant empatia i expressivitat. Els espectadors eren actors per a l'altre espectadior en una mena de cadena anònima (Se respira en el jardin como en un bosque). També deambulaven en una mena de cova museu (Una imagen interior) La ironia, la mala llet sorgeix del relat. A La luz de un lago, la peça s'expressa a partir de moviments escènics, jugant a una expressió molt orgànica, d'objecte quotidià, en un travelling narratiu que salta per quatre trames que deriven cap a una negror compartida. Fan el camí invers de Monte Isla que del moviment escènic d'Allí donde no estamos ha derivat a una certa ombra de manipulador d'objectes (Un cos sense talent).

Diu Julio Manrique a la presentació de La gavina que l'interessant d'aquest text de Txékhov és que el jove es volia expressar denunciant l'aburgesament dels pares i que aquests, no li deixaven explicar-se, tot i haver anat, diligents a la vora del llac. Per Manrique, sota de l'aigua que emmiralla (com el fugisser plafó de paper de plata de la segona trama) hi ha els corrents que fan rivalitzar els personatges. Certament, en la quarta trama, aquests joves es rebel·len amb el terrorisme artístic més escatològic. Ara ho fa sense la necessitat d'uns cossos que dialoguen per contrast (Kultur) o reafirmat una narració implacable. (La chica de la agencia... )

La duresa dels Conde torna a la lentitud, al cinisme, al sarcasme, per ensenyar una societat en crisi, orgullosa de sí mateixa, equivocada i conscient de l'error, però sense preferir redreçar un mil·límetre aquell "preferiria no fer-ho" per mandra a què siguin criticats pels altres.