Entrem a la sala i, espontàniament,
seiem en una de les cadires situades al cercle. De seguida ens n’adonem:
tindrem un paper actiu. Ja no som ‘el públic’, estem assistint a una reunió.
Dos portaveus condueixen l’assemblea per, com diuen, “mirar de centrar el
personal i intentar treure’n conclusions profitoses”. Ordre del dia, escolta,
propostes, debat, contradiccions... L’acte es desenvolupa per línies que no
revelarem i que donen molt i molt de joc.
Els qui, escèptics, visualitzin una
funció previsible i avorrida s’enduran un bon feix de sorpreses, ja que
l’espectacle compta amb detonants a tort i a dret, servits amb naturalitat i humor.
De fet, tot plegat es tracta d’una mofa constructiva als moviments
participatius feta des del realisme, el respecte i la capacitat de riure’s d’un
mateix.
L’espectador se sent cridat a opinar, a
formar part d’una comissió i empatitza amb la resta dels presents. Es plantegen
temes polèmics com ara l’ús de la violència, el sentit de les vagues de fam, la
repercussió d’aparèixer als mitjans de comunicació, la necessitat d’un lema i
emprendre una campanya d’acció, la negociació i capacitat de cedir per arribar
a acords... El text és molt real, viu i identificable per a tothom. No punxa
per sustentar-se exclusivament en el diàleg ja que pren en els assistents, que
el viuen com una experiència personal i col·lectiva. Capta l’atenció en tot
moment i troba els instants requerits per respirar i donar aire a l’ambient.
Tot i aquesta interacció, que ningú
pateixi més del compte. Qui vulgui mantenir-se en el seu paper d’espectador
passiu sense veu ni vot ho podrà fer sense cap problema. No hi ha un espai
escènic d’expressió més lliure. Si, per contra, us posa molt nerviosos aquest
sistema de representació democràtica una de dues: o hi aneu i en feu teràpia, o
us n’absteniu, però perdreu l’oportunitat de passar una hora enginyosament
divertida i, qui ho sap, potser després ho veureu tot amb uns altres ulls...
Del teatre sempre te’n endús alguna cosa.
