Diu en Jaume Sisa que qualsevol nit pot sortir el sol. Dagoll Dagom va invocar la nit de Sant Joan quan s’escolava Sant Benet. Tot és possible en l’art. També tenir un somni estrany i trobar-se pixant en una carretera secundària cap a Múrcia als anys vuitanta i, de sobte, trobar-se a l’escenari del Grec, quasi 50 anys després, amb 2.000 persones que somriuen a platea, mentre la resta de la companyia “dorm, com sempre”. Dijous (fins dissabte es repetirà per últim cop l’operació nostàlgica amb un bon raig de satisfacció) es constata que, després d’empipades, penúries i algun èxit, Dagoll (com també van fer els d’El Tricicle amb els seus 40 anys d’escenari) ho fan al costat del públic i amb un somriure ample, cofoi. Dagoll Dagom, cofois.
Potser no era la inauguració, però poc va faltar. Des d’autoritats com el president i la consellera de Cultura en funcions, Pere Aragonès i Natàlia Garriga, fins a una nodrida representació d’artistes que havien passat per la companyia aquest mig segle. Molts, com Roger Berruezo, que se’l notava especialment emocionat (quina sorpresa el Cop de rock; preciós compartir el Saïd de Mar i cel amb Carlos Gramaje) després d’un llarg exili. Àngels Gonyalons va demostrar la seva força en les pauses dramàtiques (L’alegria que passa, molt celebrada entre el públic) i uns incombustibles Ferran Rañé (piu, piu d’amor d’El Mikado), Pep Cruz (Les claus de Mar i cel) o Teresa Vallicrosa i Pep Molina amb el seu Corto Maltès de Glups i moltes altres aparicions. Ana San Martín va cantar molt més enllà de la seva Blanca i Elena Gadel que de la Rosa d’El petit príncep va passar a protagonitzar la Flor de nit. Van sonar amb veu pròpia la Mone, Muntsa Rius, però també l’Ivan Labanda i el duet de Mar i cel el 2024 (Jordi Garreta i Alèxia Pasqual). Ariadna Peya lluïa en les seves coreografies, la de Maremar amb aquella intensitat de girs enèrgics, i Mariona Castillo es va reservar la màscara per ser la flama de La nit de Sant Joan.
El concert escenificat, molt àgil i equilibrat, el va dirigir Daniel Anglès (David Pintó a la sala de màquines) el presideix l’arlequí (o eren dos?) d’Antaviana. Pere Calders va marcar el camí. Jaume Sisa, la tonada. Mai fins llavors s’havia gaudit d’una orquestra i un cor tan amplis a la companyia. Mèrit de Joan Vives, que no baixaria del seu tamboret envoltat d’altaveus de retorn. Semblava dalt de l’Enterprise. Guinovart va fer aparicions estel·lars al piano, a mitja alçada. Mentrestant, a sota, Cisquella sortia d’un utilitari clàssic, Bozzo admetia que ell, ara, es dedicava a fer tuits i que no sempre agradaven als seus companys, i el públic, no dormia pas, no. Periel devia pensar, cofoi, “el públic, com sempre, somnia”.
