La polèmica està servida, i també la paradoxa. I és
que resulta paradoxal, veure a persones teòricament situades a l’ala més
esquerrana de la progressia local antisistema com ara l’alcaldessa de Barcelona
aplaudint el mateix espectacle que l’Associació
Allende de Tarragona o el col·lectiu de xilens exiliats residents a la ciutat de
Toronto han rebut amb veritable rebuig , després d’haver l’ho considerat un autèntic insult a la memòria del President que va intentar canviar radicalment
Xile des del govern de la Unitat Popular. Aquell intent, com és ben sabut, es
va acabar saldant amb 17 anys de sagnant dictadura que va deixar al seu pas milers de
cadàvers físics i de cadàvers desapareguts , i que per efecte contagi, va tenir
poc després una rèplica argentina igual de tràgica. Ara bé: s’hagués pogut
evitar aquella terrible desfeta amb una mica més de mà dreta (mai millor dit) i
tacte diplomàtic? O potser, i tal i com s’arriba a dir al llarg de l’espectacle,
el somni d’Allende no va deixar de ser en el fons altra cosa que el somni d’un
burgès que somia la revolució – cal no oblidar que la majoria de revolucions
conegudes que han arribat a materialitzar-se han tingut el seu detonant en la
burgesia il·lustrada- sense tenir
realment en compte que el poble al qual volia revolucionar potser estava menys preparat per assumir l’aventura del que
ell mateix imaginava?
Doncs, com si fóssim el Michael
J. Fox de “Back to the Future”, tornem cap el passat des del futur, a veure si així
podem modificar des del que sabem avui en dia alguna cosa del que va passar, per tal que la història evolucioni en un
sentit diferent al que va prendre llavors. Aquí tenim a un grup d’experts bon
coneixedors dels món actual i de les noves tecnologies disposats fins i tot a
donar-li al cèlebre últim discurs del President Allende pronunciat quan les bombes es
disposaven ja a caure damunt del Palau de la Moneda un tarannà menys combatiu,
i un paisatge visual més amable. I és que no és pas el mateix escoltar aquelles
paraules en el context en el qual es van produir, que en el marc d’un
tranquil·litzador panorama pintat ple de muntanyes nevades, mentre sona una
bonica melodia pertanyen al musical “ Somriures i llàgrimes”. Potser amb una
mica més de disseny, la Unitat Popular - com la majoria de moviments polítics i
d’activismes sorgits ben a prop nostre en aquests darrers anys- hagués pogut
acabar adquirint l’aspecte d’una iniciativa moderada apta per a les més amplies masses. Clar que potser també llavors aquesta Unitat Popular Dissenyada , hagués tingut poc a veure amb allò que
imaginava el president tossut.
Dit això, crec que ja ha quedat prou clar que la proposta de La
Re-Sentida, encara que pugui ferir alguna que altra sensibilitat, no és tampoc
ni de lluny aquell manifest anti-Allende que alguns han pogut creure, molt
probablement sense haver vist l’espectacle i jutjant-lo només des dels criteris
de la correcció política. Però lamentablement, i malgrat algunes molt felices
troballes aïllades ( la millor d’elles, la que té a veure amb els espectadors
poc solidaris incapaços de deixar anar 20 € per ajudar a qui ho necessita) , no
és tampoc l’espectacle creativament provocador que hagués pogut resultar ser.
La decebedora proposta de la companya xilena es deixa arrossegar massa sovint
pel crit i l’estridència excessiva. Mostra notables problemes de ritme.
Exhibeix un nivell interpretatiu tirant a irregular. Es deixa portar per un
humor més fàcil que veritablement corrosiu . I malgrat la seva breu durada, no
pot evitar provocar de forma puntual una certa sensació d’avorriment, tot i els agitats esforços de la “troupe”.
