Es declara obertament com “un espectacle incomprès”. Probablement això dependrà de la recepció de cadascú, el que està clar és que és un espectacle controvertit, perquè –aquesta FiraTàrrega se n’ha parlat molt entre els professionals– no tothom encaixa una crítica directa de la companyia no només als programadors que els poden donar feina sinó també al públic que ve a gaudir de la proposta.
‘La lluna en un pot’ s’ha reestrenat a Tàrrega després d’una revisió anys després del seu naixement i d’una acollida poc entusiasta a la fira espanyola de referència de les arts escèniques per a nens i nenes, Feten (a Gijón). Amb el discurs per tots ja sabut que “els nens són intel·ligents” amb l’exemple concret de “per què dir ‘bub’ si és un gos”, La petita malumaluga –companyia especialitzada en muntatges per als més petits, incloent la primera infància– fa una declaració d’intencions abanderant una reflexió crítica sobre el gènere que, en certa manera, queda en la bandera perquè torna a caure en els tòpics: sobrestimulació dels infants en aquesta ocasió amb bufa-bombolles i sonalls de colors, lluentons, joc constant de llums i moviment, música en directe i tecnologia...
Es pregunten si existeix un llenguatge per a nadons. Potser sí, sembla que per ara és aquest. Un tipus de propostes molt sensorials que combinen observació amb participació. Costa molt combatre l’abstracció –estem parlant de la felicitat de la lluna!– i la contemporaneïtat que, diuen, els van criticar aleshores qualificant la producció de “no idònia” per als més petits. Costa més encara si no es tracta d’un espectacle tradicional, amb una clara estructura narrativa subjecta a un text. I, definitivament, resulta tota una missió desfer les reticències davant un missatge introductori tan punyent com ambiciós que eleva exponencialment les expectatives.
Innegablement, el treball investigació hi és. D’encerts n’hi ha molts; per exemple, situar el públic organitzadament als buits de la creu que és l’escenari com ja han fet en espectacles anteriors o, escenogràficament, el cel d’astres que s’eleven i descendeixen al damunt dels músics –que toquen sobre música enregistrada (?)–, la ballarina i les estructures mòbils que transiten pels eixos de l’acció.
Potser el que volia ser un “petit símbol de resistència”, com explica el director en un holograma, acaba esdevenint un fre que aixeca reserves, incomprensió o indiferència. Les lliçons, quan es fan, han de ser d’excel·lent. I aquesta, a més, tot i durar 35 minuts, resulta una mica llarga. En tot cas, si genera debat i desig de reformulació haurà complert part de la missió.
