La lluna en un pot (un espectacle incomprès)

Teatre | Dansa

informació obra



Sinopsi:

La música en directe, la dansa, el teatre i la tecnologia es donen la mà en aquesta proposta intensa i delicada. Un trànsit pels racons emocionals més profunds d’una lluna en constant recerca de la seva essència. La felicitat com a eina innegociable per a retrobar-se. Un cant a l’optimisme dirigit a tots els públics —també als nadons i la primera infància—, amb l’aposta per la recerca de noves formes d’interacció amb els espectadors que tan defineix el llenguatge de la companyia. Partint de la deliciosa excusa d’un espectacle que fa anys alguns professionals declararen no idoni per a nens, aquesta producció pretén també convidar el públic a una reflexió crítica de les programacions teatrals dirigides a la infància.

Crítica: La lluna en un pot (un espectacle incomprès)

13/09/2019

Resistència ballada

per Jordi Sora

Qualsevol projecte de llarga durada, com el de La Petita Malumaluga, dedicat al públic infantil i familiar, basat en la dansa i amb la voluntat de no deixar-se endur per les modes imperants és un acte de coratge. La seva recepció, més o menys entusiasta, un problema que evidencia l’estat de les coses en les arts escèniques. I encara més si hi afegim una altra qüestió insidiosa: el paper que hem reservat dins de la societat a la mainada i els malentesos tan habituals sobre la matèria i que se sintetitzen amb la pregunta amb la quan obren aquest (nou) espectacle: per què els hi diem que és un bub-bub, si és un gos?

Han refet La lluna en un pot i l’han intitulat “un espectacle incomprès”. Tot parteix d’una experiència anterior no reeixida a ulls de programadors i especialistes en la matèria. Però com que la companyia es caracteritza per aquella resistència, especialment perquè creuen cegament en els espectacles que proposen, de nou arriben amb una bona dosi de tecnologia digital, música en directe i una torrentada d’estímuls tranquils que fan apte la peça per a petits i grans relaxats.

El més important és la seva obstinació per no renunciar a una estètica delicada, sensible, “adulta” des del bon sentit de la paraula. Material sensible que va des de la coreografia que va defensar amb pulcritud Ariadna Saltó en l’estrena a Fira Tàrrega; fins a la música en directe de Jordi Bello i interpretada per Marc Trias (percusionista) i Berta Puigdemassa (arpa). De fet els tres participen molt acuradament del moviment, amb unes grans estructures centrals metal•liques i petits globus que simbolitzen moltes llunes, tantes com emocions genera en cadascú de nosaltres l’observació nocturna del satèl•lit terrestre.

No hi ha detall a l’atzar i segur que resulta complex el control de cadascun dels elements escènics i participatius (que no desvetllarem aquí) amb els quals mobilitzen discretament, sense forçar res, els més petits. L’espectacle és rodó des d’un punt de vista tècnic i impecable en el seu significat, malgrat que només proposa fines línies narratives que és difícil conjugar per donar sentir complet al conjunt. És un espectacle més d’estímuls i impressions que no pas un conte visual. Genera més debat que història. Aquest podria ser el seu punt menys dinàmic.