Que la ideologia, la política o la religió integristes han volgut i volen encara tutelar la ciència és un fet evident al llarg de la història. La més recent, el negacionisme de la pandèmia moderna del coronavirus o el negacionisme dels efectes perversos del canvi climàtic. Si en un temps en què la informació, la divulgació i el coneixement han trobat el punt màxim d'excel·lència també broten aquests col·lectius manipuladors i populistes amb el suport sempre d'unes veus que consideren autoritzades per a les seves tesis, no ha d'estranyar que en plena postguerra civil espanyola i postguerra mundial, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquesta tendència negacionista trobés el terra adobat per la ferum que escampava la dictadura franquista heretada del nazisme.
Va ser precisament el doctor Antonio Vallejo-Nájera, cap dels serveis psiquiàtrics del règim franquista —un dels personatges que apareix en la trama d'aquesta adaptació de l'obra «La madre de Frankenstein» de la malaguanyada escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)— el que va intentar implantar la seva teoria eugenèsica, format com estava en els inicis del nazisme a Alemanya, aplicada als col·lectius anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals, com els nazis havien portat a la pràctica durant la Segona Guerra Mundial en els països europeus que van aconseguir envair abans de ser derrotats pels aliats.
Almudena Grandes es basa en part en aquest moment històric viscut per la medecina psiquiàtrica quan els experts debatien arreu d'Europa i als Estats Units sobre diversos mètodes experimentals sobre el tractament amb els malalts mentals en els centres psiquiàtrics, anomenats, aleshores i encara ara, manicomis.
La novel·la i l'obra que ha adaptat la dramaturga Anna Maria Ricart —a partir de les prop de 600 pàgines de l'original resumides en gairebé quatre hores teatrals— té com a un dels tres grans protagonistes un metge psiquiatre, Germán Velázquez Martín, exiliat a Suïssa el 1939, que torna a Madrid el 1954, quan la grisor de la Dictadura li havia canviat la percepció que tenia del seu país d'infant i adolescent.
Almudena Grandes relaciona aquest psiquiatre, de mètodes avançats i oposats a les idees del règim, amb el cas d'una mare, Aurora Rodríguez Carballeira, amb creences eugenèsiques, és a dir del que anomenaven “purificació de la raça”, que va assasinar la seva filla, Hildegard, una criatura que volia superdotada sobre la qual la parricida Aurora es considerava mestressa i senyora perquè, si l'havia creat, també la podia sacrificar.
El tercer personatge protagonista de l'obra és María Castejón, una noia filla del jardiner que va conèixer Aurora Rodríguez Carballeira quan era petita, i que seria la que després mataria la seva filla, li va ensenyar a llegir i veure el món d'una altra manera.
Tant ella com el jove psiquiatre, que també havia conegut la parricida d'infant a la consulta del seu pare també metge, se senten fascinats per un personatge que no amagava la seva superioritat sobre els altres i que va marcar les vocacions dels dos petits: la de metge, ell, i la d'infermera, ella. El triangle, esclar, es troba en un manicomi especial per a dones, a Ciempozuelos, a la comarca de Las Vegas, al sud de Madrid, on a la dècada dels cinquanta hi ha ingressada l'assasina Aurora Rodríguez Carballeira.
L'obra té molts més personatges secundaris que retraten l'Espanya més fosca del franquisme: el psiquiatre conformista que ha d'acceptar el règim per treballar; el psiquiatre que ha de mantenir en secret la seva condició homosexual; la mare superiora de caràcter subtilment rebel i la mare superiora addicta al règim; el capellà de l'hospital que imposa la seva llei moral; les infermeres, altres malaltes, altres metges i alguns familiars dels tres protagonistes, personatges que en la majoria de casos fan que alguns dels intèrprets en tinguin més de mitja dotzena al seu càrrec.
L'obra és densa. Molt més densa a la primera part (dues hores i quart), on el planteig dóna veu a cadascun dels personatges. Però en canvi agafa aire a la segona part (una hora i mitja restant) on la trama pren un caràcter més documental, més de denúncia d'un temps i d'un país i, sobretot, d'un sistema que s'imposava en nom de la moral establerta i que tenia com a il·legal —o com a pecat mortal—, l'homosexualitat, l'avortament, el divorci o la relació fora del matrimoni, al costat de pràctiques que encara ara han sortit a la llum com la venda il·legal de nadons a famílies benestants afectes a les cúpules del poder del règim —fent-los passar per nadons morts— fruit d'abusos sexuals o mares solteres.
L'obra compta amb un repartiment que assumeix amb escreix la càrrega de la densitat inicial. L'adaptació s'encarrega de fugaços moments de respir, musicals o disbauxats, que formen també part del retrat típic i idealitzat de postguerra. La veterana actriu Blanca Portillo (en el paper de l'assasina Aurora) mostra la seva capacitat camaleònica passant de l'estat més lúdic de la bogeria a l'estat més serè de la seva capacitat que la fa sentir superior als altres. Té moments d'interpretació teatral memorables, tant a l'escenari, amb una escenografia de gran maquinària, però també senzilla, que només compta amb un llit d'hospital i algunes cadires de rodes a més de la tarima central, com quan fa una baixada per la platea encarant-se a algunes files d'espectadors o quan remata l'obra amb l'agonia de la mort, potser una mica allargassada, tot i que s'entén que vol ser fidel, segurament, a la importància que li dóna la mateixa autora Almudena Grandes.
L'actor Pablo Derqui té la capacitat de dominar l'auditori des del primer moment. Sap, segurament, que és, a més del personatge que interpreta del psiquiatre vingut de Suïssa (Germán Velázquez), el narrador i el mestre de cerimònies de tot el que s'hi narra. Potencia el seu discurs i fa que, juntament amb les actrius Blanca Portillo i Macarena Sanz —que té el tercer paper protagonista de la jove María Castejón i que obté també moments molt suggerents— el triangle narratiu arribi als espectadors amb claredat i amb la mirada retrospectiva que exigeix passar comptes d'una època tantes vegades silenciada i que l'escriptora multipremiada i multitraduïda, Almudena Grandes, es va proposar de deixar en constància amb la seva sèrie «Episodios de una guerra interminable», amb novel·les com «Inés y la alegría», «El lector de Julio Verne», «Las tres bodas de Manolita», «Los pacientes del doctor García» i aquesta, «La madre de Frankenstein», l'última publicada encara en vida, el 2020, un any abans de la seva mort i de deixar inacabada la que hauria estat l'última de la sèrie, «Mariano en el Bidasoa».
Almudena Grandes ha estat tan reconeguda per lectors de tot el món i afins a postures d'esquerra com odiada per no lectors i afins a postures de dretes o ultres. Només cal recordar que, tres mesos després de la seva mort, l'Ajuntament de Madrid la va nomenar filla predilecta. S'hi va abstenir, esclar, el partit feixista de Vox per la mirada que l'autora havia fet sobre la Guerra Civil i després que l'alcalde popular, hagués dit, només a tres dies de la seva mort, que l'autora no es mereixia cap reconeixement.
Quan, quinze anys enrere, l'escriptora Almudena Grandes ja havia sentenciat que la dreta espanyola li recordava més la dreta colpista de la República que la del franquisme, no sabia encara que vuitanta-set anys després, just sortint de la representació de l'adaptació de la seva obra «La madre de Frankenstein», al Teatre Nacional de Catalunya, un personatge tan tenebrós de gest com inconscient de paraula, que durant un temps va presidir el govern espanyol, deia públicament que l'últim govern espanyol acabat de crear era “una declaració de guerra civil”. Només el pas del temps dóna la raó a qui ja la tenia quan va pronosticar la deriva incendiària cap a la qual s'encamina des de fa temps la dreta espanyola. (...)
