30/11/2023
La postguerra, al manicomi nacional
.
No he llegit el llibre d’Almudena Grandes que ara arriba al TNC convertit en un monumental ( si més no , pel que es refereix al seu metratge ) espectacle de quatre hores de durada. Però , donades les declaracions que ha fet Anna Maria Ricart Codina a l’hora de defensar la seva adaptació de la novel·la, cal deduir que som davant d’un treball molt fidel a l’original, del qual s’hagués sentit ben orgullosa la mateixa autora. Donat doncs això per fet, em pregunto si la cèlebre parricida Aurora Rodríguez Carballeira s’hagués sentit igual de satisfeta, amb el retrat que en fan d’ella Grandes i Ricart Codina. M’atreviria a creure que potser no massa. I m’atreviria a aconsellar alhora que , qui ho desconegui tot sobre la tal Aurora, se’n faci cinc cèntims sobre la personalitat de tan singular personatge abans d’apropar-se al TNC. El 9 de juny del 1933, l’Aurora li va disparar quatre trets letals a la seva filla Hildergart, que en aquell moment s’havia convertit ja en una jove figura emblemàtica i amb un alt nivell intel·lectual , ben representativa del nou model de dona feminista associat a les esperances de canvi de l’Espanya republicana. Però mentre per a una gran part de la població, Hildergart podia ser vista com un model d’èxit, per a la seva mare, havia esdevingut un model de fracàs. Molt abans, quan només tenia setze anys, l’Aurora s’havia fet càrrec de l’educació del fill de la seva germana soltera, i l’havia convertit en una mena de nen prodigi. I aquell experiment, havia estat vist per l’Aurora com una mena d’assaig general de la gran missió a la qual estava destinada la seva vida: la missió de tenir una filla , i sotmetre-la a una estricta educació en solitari orientada a fer d’ella un esser totalment aliè a les corrupteles del món i les trampes del desig i la carn, capaç de presentar-se com una encarnació perfecte de la utopia social. Quan va veure de quina forma la noia se li escapava de les mans, va optar per aquest crim que ella veia com una mena d’acte de redempció i d’amor: millor matar la filla, que deixar que aquesta es perdés pel camí, i fos corrompuda per “les males companyies”. El cas va provocar una gran commoció a l’Espanya del moment. I , a banda d’haver donat lloc a una important bibliografia , va inspirar-li a Fernando Fernán Gómez una pel·lícula que va causar notable impacte durant els dies de la transició (“MI hija Hildegat”) i , molt més recentment, li va servir a Carmen Domingo com a punt de partida per escriure la seva obra “Yo maté a mi hija”.
Però que se’n va fer de l’Aurora, quan les convulsions socials, l’esclat de la Guerra Civil i l’arribada de la dictadura, van provocar que la seva historia caigués a l’oblit? Durant molt de temps, fins i tot es va creure que s’havia convertit en una desapareguda més, a afegir a la llarga llista de morts sense sepultura que havia deixat al seu pas l’hecatombe nacional. Fins que la seva pista va reaparèixer, com a força deteriorada interna al manicomi de la madrilenya localitat de Ciempozuelos, que es precisament també on la va a buscar el relat de Grandes. Som a la llarga nit dels anys 50. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, les esperances de qui va creure que una victòria dels aliats podia posar-li fi a la dictadura, s’han esvaït per complert. I les misèries de la postguerra, semblen no tenir tampoc pas data de caducitat. Així les coses, es diria que aquest segueix sense ser el moment ideal per a que el fill d’una víctima del règim, malgrat el seu prometedor futur com a psiquiatra al territori helvètic, decideixi aparcar aquest futur prometedor, i integrar-se en la plantilla d’una institució tan terrorífica com acostumava a ser-ho qualsevol manicomi de l’època. Més encara, quan un règim totalitari ( fins i tot els règims no totalitaris els hi donaven sovint aquest us) convertia les seves parets en una mena de magatzem al qual anaven a parar totes les joguines trencades de les quals el sistema, no en volia saber res.
La persona que arriba a aquest manicomi , i sobre la qual de fet recau el pes màxim de la narració, el psiquiatra German Velázquez interpretat per Pablo Derqui amb un sòbria i dolguda convicció que fa d’ell el millor del repartiment de l’obra, es trobarà entre aquestes parets la mateixa Aurora que ocupa un lloc important entre els seus records d’infantesa. Però l’Aurora que nosaltres veiem a l’escenari, guarda poca relació amb aquella figura entre sinistra, hipnòtica i fascinant que s’ha format al nostre imaginari a partir de les cròniques de l’època. La dramatúrgia opta per fer d’ella una figura tirant a grotesca, gairebé ridícula; una boja de manual incapaç de transmetre l’inquietant ombra del personatge que va ser. Es diria que potenciar els trets “graciosos” del personatge , tot creant envers ella una empatia basada per damunt de tot en la llàstima, es converteix en l’objectiu principal. I la interpretació de Blanca Portillo es lliura també per complert a aquest registre, convertint sovint l’Aurora en carismàtica caricatura , capaç sens dubte de guanyar-se el somriure del públic, però incapaç de transmetre la seva dimensió tràgica. De fet, l’Aurora en té molt de personatge un xic secundari al llarg del primer acte de l’espectacle, per passar a guanyar-se un molt calculat protagonisme a mesura que s’apropa el desenllaç: a mesura que cal que l’espectador s’emporti cap a casa una imatge del muntatge centrada en ella. La llarga escena de l’agonia, ve a complir en aquest sentit amb el requisit. Però precisament per això, resulta mecànica i calculada en excés.
Una gran part d’aquest protagonisme que l’Aurora ha perdut, recau en aquest cas en el vincle que es crea entre el Dr. German, i la Maria, l’ajudant d’infermeria que també carrega damunt les seves esquenes el pes feixuc de la víctima que pot ser acusada alhora com si res de culpable, deixant així a la vista els mecanismes depredadors de la falsa moral. Un personatge que, en qualsevol cas, per assolir tota la seva dimensió escènica, requeriria d’una dicció i un treball interpretatiu molt més afinat que el que ofereix Macarena Sanz. I és que els desnivells interpretatius constitueixen una altra de les constants d’aquest muntatge massa dominat per una tendència a l’estereotip , l’obvietat i la repetició d’esquemes que possiblement , si partim de l’assumida fidelitat a l’original, es troba ja entre les pàgines de Grandes. Empresonats en un espai escènic de Paco Azorín l’austeritat del qual acaba fent-se massa feixuga, l’espectacle en va mancat d’impuls emocional i , per contra, en va un xic sobrat de reiteracions que no ajuden a imprimir-li una mica més de dinamisme a la posada en escena: serveixi com a molt il·lustratiu exemple la cabaretera festa amb la qual finalitza el primer acte. El tenebrós dibuix d’aquella Espanya franquista correctament representada per les actituds , les histories personals i les contradiccions vitals de cadascú dels “interns” (personal mèdic inclòs) d’aquest manicomi, perd així volada. I com la mateixa Aurora, corre el perill d’acabar resultant potser no caricaturesc ( un perill en el qual es cau de ple en l’esmentada festa, coreogràfiada per Ferran Carvajal amb el seu estil habitual), però sí un xic massa superficialment previsible, donant així lloc a una proposta dominada per la irregularitat. Per cert: deixo pel final la meva total identificació amb les piulades i l’article que el companya Andreu Gomila va publicar fa uns dies, tot preguntant-se amb alarma com pot ser que una institució com ara el TNC , que té entre els seus objectius fonamentals i fundacionals fomentar el català al teatre, aprofiti d’un temps ençà l’arribada del Nadal (una època tradicionalment ideal a l’hora de portar al teatre fins i tot qui no va mai al teatre) per lliurar la programació de la Sala Gran al castellà . Em pregunto quina hagués estat la reacció del públic, la professió i la premsa madrilenya si, per exemple, el Teatro Español s’hagués dedicat cada Nadal a programar teatre en català. Bé: no em pregunto res, ja sé la resposta.
