Almudena Grandes (Madrid,1960-2021) ha estat una novel·lista sensible, que ha escrit una saga literària impressionant sobre la dictadura franquista, que neda entre l'entusiasme per la República i l'esperança de la transició. Carme Portaceli s'ha atrevit, amb Anna Maria Ricart de dramaturga, a fer-hi una postal que s'apropi al seu univers fictici, però falcat a partir de fets i personatges reals. La madre de Frankenstein imagina una trama, entre romàntica i desesperada, en el manicomi femení de Ciempozuelos on va ingressar i morir Aurora Rodríguez Carballeira. L'obra, de quatre hores de durada (amb pausa inclosa), s'emborratxa de les paraules i de les històries i no troba la mirada concreta que assenti el peu des d'on projectar la versió escènica. Aquest homenatge a la paraula escrita no fa un favor a la que es volia homenatjar, quan fa ben poc de la seva mort. Deixar-se endur per la literatura, comporta una primera part carregada de representació de subtrames que, acaben cansant a l'espectador. La segona part, ja amb l'argument centrat, en l'opció de repetir l'aventura de salvar el món d'Aurora Rodríguez i el desencant final, manté una tensió i austeritat que completen el quadre per aixecar l'ovació final del públic. Hagués estat més efectiu concrentrar-se en l'hivernacle i no perdre's amb la Natura reprimida (i irracional del franquisme i l'Església que li donava suport).
Les adaptacions literàries són perilloses perquè, per una banda, es vol mantenir la paraula i les trames de la novel·la, amb fidelitat, però per una altra és impossible fer-ho per la quantitat de temps i esforç que cal dedicar-hi. Una adaptació, doncs, ha de traspassar la idea de la novel·la a l'escenari. I que rescatant unes poques paraules i l'esquelet de la trama (que més interessi a la producció), respiri tot el que s'ha deixat. La novel·la, doncs, pot funcionar com a subtext per a la creació dels personatges però no es pot caure en la trampa de voler-los reproduir sistemàticament, perquè sempre quedaran curts respecte el que cada lector ha imaginat.
Grandes es deuria captivar per la història d'Aurora Rodríguez, una dona superdotada que va decidir assassinar la seva obra, la seva filla Hildegart, quan va sentir que no estava disposada a seguir el destí que la mare li havia marcat, des de la infància, educant-la amb la major generositat possible. Al 2015, Carmen Domingo va fer una obra potent en què es basava en aquesta confessió (Yo maté a mi hija), en què a partir de la fórmula fàcil d'un periodista que entrevista la mare es descabdellen tot de raons (i d'equívocs) que fan pensar en si Aurora és massa lúcida o té brots de bogeria. Que al repartiment hi hagi Blanca Portillo interpretant el paper d'Aurora, feia suposar que l'adaptació s'hagués centrat en la mare i no tant en l'univers de misèria, religió i franquisme arbitrari. No és així; i és un trumfo inexplicablement desaprofiat. En canvi, tiren de la peripècia a partir dels ulls del psiquiatre German Velázquez (un molt solvent com sempre Pablo Derqui). Ell narra la relació amb Aurora enmig d'un brogit de situacions que ensenyen la grisor de l'Espanya dels anys 50 que tenien molt poc de la societat que ell va conèixer abans de marxar a Suïssa. Tampoc semblen massa oportunes les sortides farsesques en alguns moments culminants de la novel·la. Un exemple, és l'assassinat del germà de Hildegart, el Frankenstein que es refereix el títol i que, del dolor i por que transmetia la novel·la, s'ha passat a la caricatura insultant de la intransigència franquista. Aquesta dèria a ensenyar les perversions de la dictadura (que ningú qüestiona ni defensa a la platea) acaba perdent a l'adaptació. L'interès està en el dolor i els raonaments de la protagonista, no en pervertir l'abús de Poder, un extrem històric passat (i tot i l'angúnia a un cert retorn del discurs de l'extrema dreta) desproporcionat.
Escènicament, la buidor s'imposa. Paco Azorín ha plantejat un quadre d'una Espanya engarjolada en una mena de camp de concentració. Unes cadenes, en forma de cortina, susbstitueixen les cametes i són espais d'entrada i sortida dels personatges. Un petit terra representa l'estança d'Aurora. L'únic lloc on seure és als llits, a la petita tarima del terra o bé a les cadires de rodes que creuen contínuament l'espai. A l'excés de l'Assaig sobre la ceguesa de'n Saramago, i a la suggerent coreografia del moviment de mobles i coberts de La plaça del diamant es proposa un espai profundament buit. Les subtrames papallonegen pel voltant del quadre central, desenfocant el drama central. L'austeritat, que tant bé li hagués anat a una adaptació arriscada i personal, ha quedat, ara, massa simple en el quadre colorista i nostàlgic que es planteja a la primera part.
Si Jordi Collet signa un supervivent homosexual del franquisme amb molta vista (la seva ràpida desaparició fa suposar un possible delicte que motiva un mutis poc explicat) Ferran Carvajal signa una coreografia festiva, despreocupada, amb un punt cabareter (que s'auto assigna). En canvi, és un còmplice i sincer camiller que busca la manera de fugir del jou franquista. Finalment, llueix amb llum pròpia, Macarena Sanz que fa el paper més agraït (i ingenu) del quadre: María Castejón. El seu destí era el que li permetria el franquisme però queda modificat per les persones que l'han rescatada a l'ombra d'aquesta cosmovisió frontista: Aurora li va ensenyar a llegir i a escriure... o el propi Germán Velázquez li dona el passaport fals i el bitllet d'avió per poder desaparèixer i fer una nova vida, a l'estranger. És un vida plena d'aventures que es resolen sense que ella prengui massa decisions. Se'n surt gràcies a lempenta d'arora i Germán. María respira cops de sort, com una altra novel·la d'època que ha passat recentment per la cartellera de Barcelona: El tiempo entre costuras.
