Som a la costa mexicana, al Pacífic, enmig d’un paisatge tropical i exuberant que l’escenografia de Max Glaenzel recrea amb magnificència, al capdamunt del turó que acull el Costa Verde, un hotel que sobreviu en una natura prodigiosa regentat per la sensual i incandescent Maxine, una dona forta, alegre i animosa que s’arrapa a la vida amb la mateixa intensitat amb què la viu; una Nora Navas esplèndida que, un cop més dirigida per Carlota Subirós, exhala vitalitat, passió i autenticitat.
Al seu voltant, l’alegria i despreocupació dels joves mexicans que treballen a l’hotel fan de contrapunt als encesos discursos de Hitler que un grup d’alemanys segueix per la ràdio amb el rerefons de Londres en flames que ens situa històricament.
I és aquí on Lawrence Shannon, un capellà aficionat a l’alcohol i les adolescents expulsat de la comunitat després d’un sermó apoteòsic en què va definir déu com un “delinqüent senil”, retorna reconvertit en guia turístic amb el seu, ara sí, darrer grup de professores d’institut femení. Un home immers en una profunda crisi personal que es debat entre el ser i el voler mentre lluita amb el seu propi fantasma; un personatge ple de matisos i registres que un immens Joan Carreras sap fer aflorar des de la sensibilitat i una tècnica que ha anat afermant al llarg d’una trajectòria que ha estat sempre ascendent. Ell i Màrcia Cisteró –una actriu potent i completíssima que, afortunadament, cada cop més directors i directores saben fer brillar– protagonitzen alguns dels millors moments d’aquesta obra que Tennessee Williams va escriure el 1960 sobre la base d’un conte que havia escrit el 1949 arran d’un viatge turístic per Mèxic. La seva Hanna Jelkes deixa petjada no només en el cor de Shannon sinó també en el d’un espectador que progressivament va descobrint les diverses capes que conformen la complexa personalitat d’aquesta enigmàtica aquarel·lista que recorre el món amb el seu avi poeta. Lluís Soler, un altre dels nostres millors actors, és Nonno, el poeta gairebé centenari que es resisteix a plegar els versos i la vida fins que no compongui el seu darrer poema.
Tots ells són personatges desarrelats, fracassats o rebutjats per una societat en què no acaben d’encaixar, però que, malgrat tenir-ho tot en contra, es neguen a abandonar i prefereixen abraçar l’esperança, l’humor i les ganes de viure que els faran més resilients per afrontar el món incert i convuls del moment.
La proposta de Carlota Subirós –agombolada per l’espai sonor de Damien Bazin, la veu de la mezzosoprano Claudia Schneider, la il·luminació de Mingo Albir i el vestuari de Marta Rafa– aconsegueix crear el clima xafogós i inquietant en què es mouen els personatges i crear alhora ponts amb dolorosos punts semblants a la realitat actual.
