Aquesta versió de «La nit de la iguana» és com un trencaclosques al servei de només tres personatges: la mestressa de l'hotelet de mala mort de la selva mexicana del Pacífic, el Costa Verde, Maxine Faulk (l'actriu Nora Navas), la pintora amb moltes làmines al seu calaix però sense ni un duro, Hannah Jelkes (l'actriu Màrcia Cisteró) i el reverend anglicà Lawrence Shannon (l'actor Joan Carreras), expulsat del gremi per blasfem, beverri i faldiller i convertit en guia turístic d'un autocar d'un grup de professores. Potser caldria afegir-hi encara un quart personatge: Nonno, l'avi de Hannah (Lluís Soler), el vell poeta gairebé centenari, en cadira de rodes, amb la memòria en fallida i el desig de dictar el seu últim vers, però a aquest el veig més com una ànima en pena que sentencia amb els seus versos el destí tràgic de tots els que l'envolten.
Fora d'ells quatre, la resta són gairebé tan imperceptibles per als altres com la iguana que ronda per sota la tarima de l'hotelet. Hi són, sí. Se'ls sent, també. Hi conviuen, d'acord. Però semblen més aviat observadors del triangle que es crea entre Maxine, Shannon i Hannah, dels fantasmes que persegueixen el reverend fins a l'extrem de l'al·lucinació, de l'eufòria i el desig que s'ha apoderat de Maxine, que ha enviudat fa poc i que reviscola la flama de l'antiga aventura d'amant amb el reverend Shannon i de la solitud impenetrable de la pintora Hannah.
De rerefons, el bèl·lic 1940, un any després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, i els ferotges bombardejos nazis sobre Londres celebrats, com si escoltessin la retransmissió d'un castell de focs d'artifici per la ràdio, pels tres alemanys, Herr i Frau Fahrenkopf (Hans Richter i Claudia Schneider) i Wolfgang Fahrenkopf (Wanja Manuel Kahlert), que són a l'hotelet de la selva mexicana, entre borratxeres, càntics i lloances al Führer, més emfatitzats aquí, potser pels temps que corren, en aquesta versió de Carlota Subirós i no gens ignorats com sí que passava el 1964 en la versió de pantalla de John Huston.
Absents de tot, només vivint al dia, els dos empleats de l'hotelet, Pancho i Pedro (Juan Andrés Ríos i Ricardo Cornelius) mexicans contractats a servei complet de plaer inclòs per la mestressa Maxine. I encara tres personatges més de presència fugaç, com guspires enmig de la tempesta: la senyoreta Fellowes, tutora de l'expedició de l'autocar (Antònia Jaume), el personatge secundari de Jake Latta (Paul Berrondo) i la joveneta de 16 anys Charlotte Goodall (Paula Jornet), l'últim embolic faldiller del reverend que ha aixecat polseguera entre les altres expedicionàries de l'autocar.
Molta hamaca (la de l'hamaca i els lligalls del reverend Shannon en èxtasi de bogeria és una escena que recorda molt bé la de la versió cinematogràfica esmentada abans de John Huston del 1964, amb Richard Burton, Ava Gardner i Deborah Kerr). Molta suor. Molt de coco i rom (foradar el coco, buidar-lo d'aigua i emborratxar-lo amb rom fins que, deixat en repòs, desti·la el “rom coco”). Molta pluja. Molta humitat. Molta verdor. Un paisatge escenogràfic exuberant de l'escenògraf Max Glaenzel per omplir el Costa Verde, o el que és el mateix, l'escenari de la Sala Gran del TNC.
I pessigades musicals i poètiques de la jove Charlotte, que enceta l'obra amb els versos d'Emily Dickinson citats pel mateix autor Tennessee Williams a l'obra. Però, que bé si es paladegessin plenament i marquessin l'arrencada sense que a ningú se li escapés el que diuen!, tot i que, amb l'ajut de l'escaneig del QR incrustat a la butaca —coses de l'era del coronavirus— els espectadors els poden trobar reproduïts en un dels textos digitals del programa, transcrits per la traductora i directora de l'obra, Carlota Subirós: «I així, com uns parents que en ser de nit es troben, de l'una a l'altra cambra vam parlar, fins que la molsa ens arribava als llavis i els noms ens esborrà.»
La directora Carlota Subirós i el dramaturgista Ferran Dordal Lalueza han reduït l'obra a dues hores —l'original sembla que arriba ben bé a les tres hores. Contenció sisplau per força, doncs, perquè les circumstàncies epidemiològiques i de temps de mascareta obliguen que els espectacles es facin sense entreacte per estalviar moviment humà.
L'escurçament concentra potser encara més la intenció de Tennessee Williams: remarcar la inestabilitat emocional del reverend Shannon, una inestabilitat que creix fins a límits extrems amb les escenes que té amb la seva antiga amant, Maxine Faulk, i que es redueix a la calma després de la tempesta quan es troba amb la pintora Hannah Jelkes.
«La nit de la iguana» de Tennessee Williams (Thomas Lanier Williams, Columbus, Mississipí, 1911 - Nova York, 1983) torna a mostrar la força eclèctica de l'actriu Nora Navas (després d'«El quadern daurat» de Doris Lessing / Carlota Subirós al Teatre Lliure), la presència espontània i gairebé magnètica que desprèn l'actriu Màrcia Cisteró en els seus personatges, i la fúria salvatge que expulsa l'actor Joan Carreras quan li cauen a les mans figures com la del reverend Shannon que, en el fons, en aquest cas, podria ser vist com l'alter ego del mateix Tennessee Williams, que escriu «La nit de la iguana» el 1961, basada en una novel·la seva del 1948, al final de la seva millor etapa dramatúrgica, i que hi deixa, en part, el seu “leitmotiv” de vida, després d'obres tan conegudes com «Un tramvia anomenat desig», «La gata sobre la teulada de zenc» o «La rosa tatuada», aquesta versionada per la mateixa directora Carlota Subirós fa set anys, també al TNC, amb l'actriu Clara Segura de protagonista. (...)
