La Segona Guerra Mundial? Quina cosa tan llunyana! Quan ets a un racó perdut del món, atacat per la febre tropical i la xafogor irrespirable, atacat per aquesta atmosfera sensual i letal alhora, i sentint que et trobes tant al límit de tot que qualsevol pas en fals et pot fer caure a l’abisme, fins i tot una guerra com aquella que té lloc al vell continent – de moment; som encara al 1940- et sembla una cosa gairebé irreal que no té res a veure amb tu. Al 1940 , un Tennessee Williams que encara s’hauria d’esperar quatre anys més abans de convertir-se en la nova sensació de l’escena teatral nord-americana gràcies a l’èxit de la molt autobiogràfica “El zoo de vidre”, va passar uns dies de vacances al no massa gloriós però alhora sí d’alguna manera ben fascinant hotel Costa Verde ,situat a les afores d’Acapulco. I va quedar sorprès per la laxitud d’aquells hostes que , potser per efecte de la calor , el sol implacable, i les begudes ben fortes (ell ho atribuïa en part a aquestes causes) , semblaven sentir-se totalment aliens a petits esdeveniments mundans com ara aquella guerra de la qual acabaria depenent el destí de tot el planeta.
Vuit anys després, i convertit ja en un autor del tot consagrat després de l’enorme triomf assolit per “Un tramvia anomenat desig”, Williams va recuperar el record d’aquells dies de vacances. I els va convertir en el punt de partida d’un brillant relat breu que, alhora, acabaria convertint-se el 1961 en una peça teatral que va significar una mena de reeixit final d’etapa carregat d’una potser imprevista càrrega simbòlica. L’obra, en tenia quelcom de notable repàs de les obsessions , les atmosferes i les vides sempre al llindar de situar-se en aquell punt de trencament emocional que comporta adonar-se que ets a un carrer sense sortida, habituals al portentós teatre d’aquest gegant escènic. Però alhora, com es va anar comprovant a mesura que Williams anava estrenant nous textos cada cop més condemnats a l’ostracisme per part del públic i la incomprensió per part de la crítica, l’obra en tenia també molt de conclusió, de punt de no retorn. A partir d’ella, i cada cop amb més gosadia, Williams va anar endinsant-se per terrenys més formalment experimentals, cada cop també més allunyats d’aquella força catàrtica “Bigger than Life” que havia caracteritzat una forma de fer teatre que ben aviat ,va convertir-se alhora en material cinematogràfic altament cotitzat.
Tal i com apunta Williams a l’inici de la seva obra (i recordem que aquestes paraules van ser escrites el 1960, molt abans que els ressorts de Cancun es convertissin en pols d’atracció universal) , aquell hotel Costa Verde “força tronat i molt bohemi, situat al capdamunt d’un turó cobert per la selva”, que ell va conèixer l’any 1940 i que va recuperar després com a escenari literari , estava situat a un indret de la costa oest de Mèxic que “encara no s’havia convertit en Las Vegas i el Miami Beach de Mèxic”. De fet, cal recordar que el rodatge a Puerto Vallarta de l’admirable versió cinematogràfica d’aquesta mateixa obra, va suposar en aquest sentit el canvi radical d’una petita població pesquera en un centre turístic de primer ordre. Quan la troupe de John Huston – que incloïa Richard Burton, Ava Gardner, Deborah Kerr, la kubrickiana Lolita Sue Lyon, i una Elizabeth Taylor que tot i no sortir a la pel·lícula estava allà en la seva condició de celebèrrima parella de Richard Burton- va aterrar en aquell indret de bellesa encara força primitiva , el va canviar per sempre més. Abans d’aquell rodatge, un grup de dones turistes arribades des de Texas com el que fa acte de presencia a l’obra, hagués defugit fer parada a Puerto Vallarta tant com defuig allotjar-se al Costa Verde. Després de la pel·lícula, el mateix grups de ben segur que hagués inclòs Puerto Vallarta com a parada obligatòria de les seves vacances mexicanes.
Tot això, queda apuntat amb precisió mitjançant la fauna secundaria que es mou per aquest hotelet que , al Nacional, agafa la forma d’un imponent illot tropical gràcies al magnífic espai escènic distribuït en diversos nivells que ha dissenyat Max Glaenzel. Per aquest selvàtic racó perdut s’hi mouen turistes nazis que no poden anar més enllà de la caricatura, perquè – tal i com va comprovar Williams l’any 40- aquell bombes del Blitz que havien començat a devastar Londres , podien semblar-li als hostes de vacances una anècdota intranscendent encara incapaç d’alterar el curs dels seus dies de festa. La mateixa Maxine - la propietària de l’establiment, la recent vídua alegre que desborda sensualitat per cada porus de la seva pell i que Nora Navas encarna de forma excel·lent amb tota la vitalitat no exempta de notable lucidesa requerida pel personatge -, està ben lluny de veure en aquesta família tan nazi quelcom més que un grupet cridaner i un xic ridícul que anima una mica les finances de la temporada baixa...mentre agafa cara al sol aquell inconfusible vermell gamba que ha distingit des de sempre certa classe de turisme. I pel Costa Verde s’hi mouen – a la força, i amb moltes ganes de marxar- les integrants d’un d’aquest tour operators que , quan visita un lloc “exòtic” , espera que el toc d’exotisme no alteri per a res les seves gens exòtiques rutines: si han estat estalviat durant tot l’any per gaudir d’aquesta mena de viatge, bé tenen dret a que ningú els hi vulgui canviar el guió! I s’hi mouen també els dos mexicans que la Maxine té al seu servei, i que li serveixen alhora per alliberar una mica d’energia sexual. Williams fa que aquests dos mexicans tinguin una presència gairebé constant, però també gairebé muda. Ells són els natius, els criats, els que paradoxalment, s’han convertit en part d’un decorat que abans era el seu territori, assumint amb un punt de mirada burleta la seva condició d’accessoris que aporten també una mica de color local . Ells són alhora els que reben al públic del TNC amb laxitud i acompanyament de guitarra, mentre aquest va ocupant el seu seient. Gairebé , com si ens recordessin pel simple fet d’estar allà que ja ho estaven molt abans que arribes aquesta fauna forana, i ho seguirà estant quan desaparegui. Com les iguanes que cacen quan arriba la nit boirosa : el rèptil lligat que a l’obra actua com a metàfora del nus al coll que intenten afluixar tots els personatges de l’obra, és alhora anterior a tots ells.
Com deia abans, el Costa Verde de Glaenzel en té alguna cosa d’illot; un illot envoltat de salvatge vegetació que mostra alhora totes les costures escèniques que l’envolten. D’aquesta forma, Carlota Subirós fa conviure aquell punt de naturalisme que transmet l’hotel - i que , en principi, sembla un xic allunyat de l’estil amb que treballa habitualment els seus espais escènics- , amb aquella notable forma de tensar l’artifici per extreure-li tota la seva expressivitat que constitueix marca de la casa de l’estupenda directora d’ “El quadern daurat”, per esmentar un cim recent de la seva trajectòria .Gràcies al magnífic treball de Mingo Albir, la directora aconsegueix un cop més fer que l’ús magistral de la il·luminació de l’espai i dels qui l’habiten, es converteixi en un element essencial del seu muntatge, i resulti essencialment revelador dels moviments emocionals dels seus personatges . La sensació d’aïllament que produeix l’exuberant construcció escènica , marca de forma ben física el punt de no retorn al voltant del qual es mouen els grans protagonistes del text, sempre a un pas de quedar també ells totalment aïllats . I alhora, deixa en evidència la gran caixa escènica dins de la qual estan ficats . Quelcom que li escau perfectament a aquelles ja esmentades dimensions “Bigger than Life” pròpies de teatre de Williams; un teatre en el qual la veritat profunda només es pot fer palesa mitjançant la desmesura. I qui pot negar , que l’ex ( o no ex) reverend Shannon reciclat com a guia de viatges organitzats amb una irreductible tendència a seduir noies menors d’edat, pertany a la categoria de les més desmesurades criatures mai imaginades per Williams? I la sensacional interpretació de Joan Carreras, sap fer-li tota la justícia del món a les desmesurades contradiccions d’aquest pastor de l’església que un dia va deixar bocabadats els feligresos definint el seu Déu implacable com una mena de criminal senil.
Tot i que hi ha una altra forma de desmesura que es manifesta des de la més aparentment controlada discreció . I aquí és on ens trobem aquesta Hannah que s’ha passat la vida viatjant al costat del seu ara ja gairebé centenari avi, el poeta en actiu més ancià del món. Aquest control d’una dona que sempre busca i sap reconèixer la millor qualitat humana de l’ésser humà més menyspreat pels altres, però que és alhora desmesuradament al·lèrgica a aquella mena de contacte físic humà que pugui despertar sensualitats enterrades, el reflecteix de forma esplèndida una Marcià Cisteró que comparteix amb Carreras les escenes més extraordinàries del text. No per res, Williams l’inicia citant un poema d’Emily Dickinson que anticipa aquestes escenes, reflectint la puntual trobada nocturna entre dos persones capaces d’arribar a la més intensa comunicació parlant des de l’aïllament de les seves respectives cambres; aquest vers sembla fet a mida per a la no menys intensa conversa que mantindran aquests dos desconeguts destinats a viure un moment d’íntima connexió. I Williams introdueix també cap el final de l’obra un altre poema , aquell amb el qual l’avi Nonno de Lluís Soler gaudeix del seu moment de glòria. Aquest preciós poema, explicita la necessitat de saber com posar-li un digne punt i final a les coses que han omplert de sentit l’existència. I posats a posar el punt final, Subirós s’inclina , com ho feia Huston a la seva pel·lícula ( una pel·lícula que a Williams li agradava molt ,tret precisament del final) per accentuar l’ombra d’esperança que gairebé podria passar com a petita felicitat possible. Un cop alliberada la iguana que sobreviu des de temps ancestrals, aquesta possibilitat encara resulta factible. I mentre els personatges la busquen, és cosa de deixar-se perdre per aquest illot hoteler sacsejat de tant en tant per intenses tempestes anímiques que , a l’esplèndid espectacle de Subirós, es materialitzen en pluges torrencials i ventades que fan tremolar les més altes palmeres.
